Marc Parrot: “m’adono que sóc críptic”

Marc Parrot no necessita gaires presentacions. Una mica de nosaltres ha crescut amb cada un dels seus projectes. En diferents formats i formacions, en solitari, en escenaris de tot tipus, des de teatres, festivals, televisió o en espais més íntims, en la seva vessant de cantautor, compositor o productor, qui més qui menys ha tingut la seva experiència Parrot...

Però sovint no tot és el que sembla. “És curiós, que teòricament faig cançons per explicar-me i m’adono que sóc críptic i les cançons acaben sent una endevinalla”, confessa l’artista, més interessat en la creativitat que en la tècnica, malgrat finalment la tècnica es despulla en cada peça al costat de la seva originalitat i de la seva bellesa.
La música pot ser un mirall, li pregunto. La resposta ens portaria a hores d’una inevitable reflexió sobre el caràcter, la personalitat, el recurs de la ficció i finalment, l’enyorada metàfora, que es poden amagar o mostrar en una mateixa cançó. Sempre amb “diferents lectures”, que és el millor de tot. Perquè així és la melodia de la seva obra: capaç de diversitat d’interpretacions.

Visceralitat i equilibri, sonoritat i colors rítmics diversos són, en bona part, el resultat d’una àmplia trajectòria, que ara Parrot resumeix en una actuació en la que fa un repàs de bona part dels seus treballs anteriors. “El repertori és es va adaptant, en cada concert també em deixo portar pel clima”.

Resumir la trajectòria no és gens fàcil, “hi ha coses que queden molt lluny, estèticament sobretot, no d’esperit, perquè sempre hi ha una implicació personal i íntima en cada treball”. D’aquesta manera es presenta l’actuació del proper dissabte a La Cisterna (Vilafranca del Penedès, a partir de les 21 hores), una actuació que va més enllà de les cançons, en la que hi ha una bona dosi de comunicació, en una singular manera de despullar confidències, acompanyat d’una guitarra.

El format en solitari, és acústic i és elèctric, és dinàmic i és alliberador, sobre la base d’un escenari, que Parrot visita per segona vegada i que “permet un registre amb matisos”, lluny de les fórmules típiques de les actuacions en petit format, doncs, “l’espai és radical, en aquest sentit,” destaca, “perquè et permet traspassar literalment la línia entre escenari i públic”.

Tot plegat, esdevé doncs, un espai de trobada, en un viatge emocional i musical. Amb un directe senzill però al mateix temps fruit d’una acurada experiència, unes vegades nodrida d’atzar, altres vegades producte d’una meticulosa tècnica.

Entre frase i frase, pregunta i resposta, aprofitem l’ocasió per parlar amb Parrot sobre l’actual panorama de la música del país. Una bona excusa per recordar, tot i que breument, l’evolució de la música en català des de la Nova Cançó fins avui. I coincidim en “la qualitat i la diversitat de l’explosió de les propostes actuals”, sobretot, insisteix Parrot, “en relació a les noves i no tan noves cantautores”. I és ben cert. Com és ben cert, que avui la pluralitat d’estils és una realitat que ha portat a diferents bandes de pop, però també ska, reggae o folk alternatiu, a ser caps de cartell, i “són un exemple”, senyala Parrot. Un exemple que dóna empenta i deixa empremta, podríem afegir.

Fent camí encara, doncs, Parrot ens convida aquest dissabte a ”repassar les cançons d’un inevitable camí vital”, de forma relaxada, directa i senzilla. Només per gaudir. Només per somiar, si s’escau, i interrompre per un màgic espai de temps, aquell altre sentit de la vida, que ens distreu cada dia, per deixar-nos acompanyar d’una banda sonora, que podria ser la banda sonora de les nostres vides... o potser de les nostres fugides també.