El patrimoni natural de Vilanova i la Geltrú

L’aire, l’aigua, els arbres, els ocells, els espais del domini públic hidràulic i del domini públic maritimoterrestre són elements indiscutiblement patrimonials. De fet, al llarg dels temps hi ha hagut un esforç titànic a donar un valor patrimonial a tot allò que representa el medi natural, per tal d’evitar-ne la seva privatització o, més ben dit, la seva apropiació en mans privades. Amb tot i això, la majoria d’hàbitats terrestres estan també sotmesos al dret de la propietat. Amb tot i això, és clar que els ocells són patrimoni natural, ningú n’ostenta la seva titularitat privada. Això és inherent a llur pròpia naturalesa, la seva possibilitat de moviment els dóna aquesta definició: no són de ningú i són de tots. Això es pot fer extensiu a tots els animals salvatges i totes les espècies que poblen el planeta.

El concepte de patrimoni natural s’origina al segle XVIII per referir-se al “capital natural” que una generació transmet a l’altra, com a llegat. Avui és un concepte vastament estès i consolidat, tant en el vocabulari tècnic com jurídic dels països tecnològicament desenvolupats (natural heritage en anglès; patrimoine naturel, en francès o patrimonio natural en castellà i portuguès).
La realitat és que aquest terme de patrimoni natural es fa servir poc en la legislació dels espais naturals i altres documents d’abast internacional apareguts des d’inicis dels anys 1970, que és quan es desenvolupen les polítiques ambientals internacionals. Hi figuren altres conceptes, com per exemple els de ‘recursos naturals’, sobretot des de 1992, els de ‘diversitat biològica’ o ‘biodiversitat’. Ara bé, des de l’eclosió del concepte de sostenibilitat, d’un temps ençà, s’ha reconegut novament la importància del concepte de patrimoni natural, ja que comporta quatre idees fonamentals: la que ens fa entendre que el patrimoni natural que tenim avui és un llegat que hem rebut dels avantpassats; el deure que tenim de transmetre’l als nostres descendents; el fet d’haver-lo de conservar i administrar de forma responsable; i el fet de no ser un concepte utilitarista, com és el de recurs.

Haeckel va posar en evidència que veure els animals com una cosa aïllada del seu medi és un error. El seu estudi descriptiu ens ajudà a conèixer la seva forma i ens permeté classificar-los. Però el coneixement dels animals s’ha de fer des d’un punt de vista holístic, això implica que el patrimoni natural ha de contemplar no només els elements vius sinó que implica també els seus hàbitats, elements vius i inerts que possibiliten la vida. Això implica el coneixement dels ecosistemes com un conjunt en el que interactuen els animals i les plantes, amb un enorme grau d’interdependència, amb el mar, l’atmosfera, i amb el clima.

En els últims anys hem tingut l’evidència de l’impacte del ser humà sobre el medi natural i de la incessant destrucció dels hàbitats, de la pèrdua de diversitat i de l’extinció de moltes espècies. En la mesura que s’ha anat convertint el medi natural en medi urbanitzat també han anat sorgint normatives que intenten pal•liar o compensar aquesta inèrcia. Aquestes normes ambientals intenten posar límits a les accions humanes.

La transformació del medi natural en medi urbanitzat té diferents graus de contundència: el medi agrari, per exemple, compatibilitza els dos àmbits d’una manera més adient. També ens trobem amb illes de natura dins de les urbs: jardins, rambles, arbres... Per tant, haurem de tenir en compte els diferents graus de “desnaturalització” de cadascun dels àmbits de la “ciutat”. També haurem de fer l’esforç de relligar aquestes illes de natura entre si o amb espais menys antropitzats a través de connectors biològics, ja que l’evidència científica ha demostrat que no és possible conservar les espècies mantenint poblacions aïllades, que la fragmentació dels ecosistemes és una de las grans causes d’extinció de espècies i de pèrdua de biodiversitat, i que la superfície protegida no és prou per a garantir el funcionament dels ecosistemes. Comencen, per tant, a desenvolupar-se propostes de xarxes i sistemes de conservació, en els que s’incorpora el concepte de connectivitat ecològica i la integració dels espais protegits en el territori, como a elements clau del funcionament ecològic a escala regional.

Finalment, en parlar de patrimoni natural haurem de fer l’esforç d’introduir nous conceptes que van guanyant força no només en l’àmbit científic sinó també en el de la gestió del territori. Es tracta de conceptes com el de protecció de la biodiversitat. En aquest sentit veiem accions legislatives encaminades a aconseguir fites de protecció força ambicioses. Un exemple relativament recent el tenim en l’aprovació de la Llei 42/2007, del patrimoni natural i de la biodiversitat . Aquesta llei s’inspira en la prevalència de la protecció ambiental sobre la ordenació territorial i urbanística; en la incorporació del principi de precaució en las intervencions que puguin afectar a espais naturals; en la promoció de la utilització ordenada de los recursos per a garantir l’aprofitament sostenible del patrimoni natural; i en la integració de los requeriments de la conservació, ús sostenible, millora i restauració del patrimoni natural i la biodiversitat. També dóna com a principi bàsic la garantia de la informació i participació de la ciutadania en el disseny i execució d’aquestes polítiques públiques.
Ara, cal que s’aprovi d’una vegada la llei catalana per a la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural. El seu avantprojecte, els seus informes i la seva informació pública han quedat en un calaix. S’ha de desenvolupar la normativa bàsica estatal abans esmentada, fent ús de les competències que atorguen la Constitució i l’Estatut d’autonomia de Catalunya. També s’han d’incorporar, actualitzar i adaptar a la legislació catalana els compromisos internacionals assumits des de l’entrada en vigor de la Llei 12/1985, ja fa més de vint anys.