En defensa del territori

La vegetació està formada per plantes que han d’aprofitar bé la poca aigua que retenen. El Garraf és la terra de les màquies: de garric i margalló, de llentiscle i margalló, de murta… de les brolles de romaní i bruc d’hivern… de bardissars… de llistonars i, allà on pot, el pi blanc intenta reproduir-se. Només a les fondalades de les vessants nord s’hi poden trobar exemplars d’alzina i roure sempre escadussers. I l’home s’ha ocupat bé d’aprofitar l’acumulació de sòl de les petites valls per plantar-hi vinya.

El nostre és un paisatge bell però delicat i vulnerable que necessita unes condicions de comportament idònies per no trencar el seu equilibri canviant. I, pel contrari, des dels interessos privats (pedreres, fàbriques de ciment, autopistes…) se l’ha sotmès a una màxima explotació, en la majoria de casos, irreversible, en la que l’aberració més gran ha estat l’Abocador del Garraf. Cal només afegir, per tenir un quadre ben poc optimista, els incendis periòdics que s’hi van produint per causes naturals, descuits humans, incorreccions tècniques, per instal•lacions defectuoses o la dèria d’un pirat, que és la figura que acostuma a pagar els plats trencats.

Per tot això, que no és precisament poc, cal que tots sentim a flor de pell la necessitat de preservar allò que ens queda i de millorar les condicions per a la seva conservació i sempre que hi hagi la més petita possibilitat, treballar per millorar-ho. La natura tot i estar situada en territoris propietat d’algú, no és únicament propietat privada, és un be comú de la societat que necessita els ecosistemes per obtenir aigua, oxigen, biodiversitat i també per l’esbarjo i la seva bellesa natural. La conservació de la natura necessita de la sensibilitat i comprensió dels qui pertoca administrar-la, els nostres governants, i de la participació decidida d’entitats i persones que hi tinguin experiència i criteris a aportar.

Els incendis forestals no han de servir d’excusa per justificar postures intervencionistes que ens fan creure que sense la intervenció humana la natura no té capacitat de regenerar-se i justifica que l’autoritat és sempre qui ha de decidir. La capacitat de regeneració depèn, sobre tot de la intensitat de la cremada, de les condicions de calcinació del sòl. En aquest territori que hem descrit està demostrat que la millor recuperació després d’un incendi acostuma a ser la natural, la que sorgeix d’estratègies de regeneració de les espècies, com els rebrots des de les arrels, o l’escampada de llavors que fan les pinyes quan s’escalfen i exploten, i que les formigues s’encarreguen de distribuir tot seguit s’ha apagat el foc.

Des de l’APMA continuem creient que després d’un incendi cal un temps de no fer-hi res, deixar que els elements naturals actuïn, i observar-los per si podem fer-hi una ajuda adequada. Els ecosistemes han de poder desenvolupar les seves capacitats de regeneració pròpies. Les intervencions són, per sistema, excessives i sovint es fan per tapar la mala consciència d’aquells que s’haurien d’ocupar de la gestió i conservació del medi natural.