T'acompanyo en el sentiment

T’acompanyo en el sentiment és una expressió tradicional i, per tant, cultural, que indica un sentiment d’empatia envers la persona que acaba de perdre un ésser estimat.

El fet del dol i els sentiments que genera són el motiu central de l’estudi Te acompanyo en el sentimiento (Erasmus Ediciones), de María Dolores Muñoz, Doctora en Antropologia Social i Cultural. Aquest estudi desenvolupat en sis capítols molt ben documentats està basat en un extens treball de camp efectuat a Granada i voltants, lloc d’origen d’aquesta autora que pertany al Grupo de Investigación Antropología y Filosofía de la Junta de Andalucía.

L’estudi de María Dolores Muñoz més que contraposar fa dialogar els costums camp-ciutat viscuts per la gent que emigra d’un lloc a l’altre, la qual cosa posa en evidència la coexistència de dues teories sobre les emocions i els sentiments de dol, ben diferents entre elles: la d’una primera socialització de la gent en el lloc d’origen o poble, considerada tradicional; i una segona socialització en el lloc d’arribada o ciutat, que aquesta mateixa gent qualifica de moderna.

La ratlla que separa aquestes conductes no és tan prima per a l’investigador, subratlla Muñoz, però per als enquestats sovint té aquest sentit diferenciador, ja que el tradicional i el modern moltes vegades és viscut com si una cosa i l’altre es trobessin a les antípodes.

Als pobles tothom es coneix, i més temps enrere, i en les ciutats no. Aquest sol fet fa que a les ciutats ni costums ni persones no estiguin tan ‘vigilades’, la vida social no constrenyeix tant. A les ciutats el dol acostuma a ser un afer privat, més estrictament familiar, com es posa de manifest en les paraules d’Aurelia, una de les enquestades: Si algú es mor a Granada, ningú no va a la vetlla i fins i tot se’n van a dormir… (…) abans hi anava tot el poble. Avui la gent passa més de passar males nits.

La cultura urbana, moderna, que hores d’ara ja s’ha estés fins als pobles més recòndits, ens ha acostumat al ritual funerari que té lloc en els tanatoris, sens dubte un lloc més higiènic, més ordenat, més pautat, més organitzat, tot va com un rellotge, en els tanatoris d’una gran ciutat, però també en les ciutats més petites. En les vetlles es conserven les formes de socialització, es comuniquen els sentiments de dol, si bé tot sembla més asèptic, més dessacralitzat.

I no obstant això, com assenyala María Dolores Muñoz a Te acompaño en el sentimiento, en aquest lloc neutre que són les sales de vetlla, es reprodueix encara el repartiment tradicional de l’espai, com era al poble: les dones són dins la sala, els homes fora de la sala, tot i que aquesta divisió entre el femení i el masculí a l’hora d’expressar els sentiments de dol es va diluint en contacte amb la cultura urbana adquirida i amb la corrent dels nous temps que es van imposant, la globalització arriba a tot arreu.