Assetjament escolar o 'bullying' (I)

Arrel de la importància, i alhora, la dificultat de parlar amb propietat del bullying avui en dia, i tenint compte el repte pedagògic que suposa, cal analitzar en tres passos els agents principals que intervenen abans, durant i després de l’assetjament escolar. Mitjançant estudis de diversos països i de professionals experts en la temàtica com I. Pinuel y A. Oñate, l’article complet es presenta en tres parts, convidant-vos a llegir de la primera entrega fins a l’última, esperant aproximar-vos a una problemàtica educativa a la que hem de fer front plegats.

“Bullying” fa referència a qualsevol agressió verbal, física o psicològica, tant dins com fora del centre educatiu. Totes les manifestacions d’agressió han de ser igual d’importants per evitar que siguin pràctiques habituals a l’aula, per tal de protegir el desenvolupament integral dels alumnes víctimes de l’assetjament. Avui en dia, hi ha nens i nenes que pateixen greument aquesta situació, influint en la seva condició de vida i incrementant un desequilibri emocional.

Analitzant l’agressor i el seu modus operandi, en funció d’un estàndard i estudis al respecte, així com el comportament o conducta actual dels infants i adolescents, podem determinar uns paràmetres d’actuació als que tenir com a referència de prevenció i actuació.

L’alumnat agressor té una necessitat de lideratge de grup, amb l’objectiu de tenir nom i reconeixement social en el seu context d’amistats o, en el grup en general. Tant si és un agressor de tipus intel·ligent com si és de tipus no intel·ligent, vol aconseguir un status social, variant en les formes d’aconseguir aquesta posició tant significativa per ells. Ja ho deia Oscar Wilde, “Hay solamente una cosa en el mundo peor que hablen de ti, y es que no hablen de ti”. Mentre el tipus intel•ligent manipula als altres amb la perfecte utilització de les habilitats socials per aconseguir el seu objectiu, al contrari es troba el tipus no intel•ligent, que lluny de tapar amb estratègies la seva actuació, com en el cas anterior, aquest actua directament sobre la víctima, mostrant obertament la seva actitud.

Un tercer tipus és l’agressor víctima, que curiosament, són alumnes que estan sent víctimes de l’assetjament escolar, i que aquest patiment és el que fa que ell mateix actuï contra un altre alumne, per descarregar la seva situació sobre una altre més dèbil, fent front al seu problema imitant la conducta apresa del seu agressor.

Dins les tres tipologies, podem identificar una debilitat i falta d’autoestima, tot i que ells mateixos es veuen tot el contrari. D’aquí que tinguin impulsivitat, falta de control de la ira, no tenen capacitat crítica i no han desenvolupat una educació emocional. No són empàtics, causa per la qual no poden posar-se en lloc de l’altre per saber com es senten les víctimes, i per tant, gaudeixen el sofriment dels altres.  De fet, no són tant forts com aparenten, i dibuixen un perfil dirigit al seu entorn. Es tracta d’infants i adolescents que tenen una baixa tolerància a la frustració, a més d’utilitzar la violència com a mètode per adquirir poder, a través de la por de les seves víctimes.

És doncs quan em plantejo si potser estan confonent el significat de caràcter i de personalitat. Potser han entès lideratge com a rol de dictadors, amb la dificultat que presenta liderar un grup de persones. Potser han pensat que dir el que es pensa, de qualsevol forma i sense pensar en el receptor, és una prioritat abans que ser assertiu i aplicar l’empatia. Potser tenir el control també és un terme que han confós amb imposició, que han confós amb violència. Potser cal que aprenguin que tot acte té les seves conseqüències, algunes d’elles més greus si atempten contra els drets i la dignitat dels altres, amb conseqüències legals inclòs.

Una altre terme que confonen amb gran facilitat els agressors és la paraula justícia, que sens dubte l’utilitzen  per a qualsevol circumstància de justificació de bullying. No coneixen el veritable significat que hi ha  darrera del terme, amb els corresponents drets i lleis, no pas lligada al terme venjança. El tant habitual discurs de l’agressor referent a que les víctimes han provocat la situació d’assetjament, no ha de ser justificació de la violència, ni tampoc un discurs amb base de pena o càstig públic.

L’agressor té un recolzament dels seus col·laboradors, ja sigui amb el silenci sobre els actes ocasionats, animant a fer-ho repetidament o, participant també amb l’agressió o la retenció de la víctima. No solen actuar sols, ja que la intencionalitat és aconseguir aquest status, aquesta posició davant el grup. Segueix sent un símptoma de cridar l’atenció del seu entorn i de falta de personalitat.

Resulta aterrador que els agressors i col·laboradors es gravin amb vídeo durant l’acció violenta, per gaudir de les seves accions contra la víctima, sent motiu de riure i entreteniment per tots ells, visionant el vídeo orgullosos dels seus actes. Fins i tot, són capaços de penjar-ho a internet, en plataformes públiques, a mode de trofeu. La frivolitat dels agressors i col·laboradors en aquests casos, és extrema, sent d’una gravetat intolerable.

Estem equivocats si pensem que l’agressor sempre s’inicia en el període adolescent, ja es donen els primers símptomes en infants de Primària, sent el moment idoni per actuar, per tal de no esperar que faci del paper d’agressor la seva carta de presentació més endavant, en plena adolescència.

En el pròxims articles es tractarà:  la víctima i, la intervenció de la família i l’escola, esperant que pugueu aprofundir més sobre la situació de bullying.

afhpedagogia@gmail.com
@caixa_dainas