Temps d'innocència

“No negaré que a partir dels deus anys no m’hagin passat coses fonamentals, però la intensitat amb la qual les he viscudes no es pot comparar amb el grau d’intensitat amb el qual vaig viure tot quan em succeí abans. Durant la infantesa les portes de la percepció estan obertes de pinte en ample i el món es nou, acabat d’estrenar”

Amb aquesta clara definició dels records d’infantesa Carme Riera ha teixit una bella estructura narrativa cosint tot un seguit de records, d’imatges,de personatges, de la família i de situacions que configuren el record de la infantesa de l’autora. La importància d’aquesta infantesa també té el sentiment de record i de memòria d’un temps que ha canviat totalment i explicar-lo i oferir-lo a la seva neta que acaba de néixer. 

Carme Riera ens ofereix, doncs, aquí una memòria de la infantesa.

Aquest cop és la vegada que l’autora ens ofereix, potser, el mallorquí més excel·lent i ric de tota la seva obra. Segurament llenguatge i infantesa van estretament relacionats.

Carme Riera va néixer a Palma de Mallorca i va seguir els estudis de primària i secundària a la mateixa ciutat; aquesta primera part dels seus estudis queda ben reflectida en aquest llibre quan evoca, no sols les monges, sinó els hàbits, costums i coneixements que hi va aprendre. Segueix estudis universitaris a Barcelona. La seva aparició pública com a  escriptora va ser en guanyar el mític premi Recull de Blanes a l’any 1974 amb el recull de contes “Te deix amor el mar com a penyora”. A partir d’aquí ha seguit publicant reculls de narracions, novel·les i assaig. A l’any 1975 publica un altre recull de narracions “Jo pos per testimoni les gavines”. Amb la novel·la "La primavera de Domenico Guarini" guanya el premi Prudenci Bertrana a l’any 1980 i uns quants anys més tard obté el Llull per la també novel·la "Joc de miralls". Va ser però amb la magnífica novel·là "Dins el darrer blau" que Riera aconsegueix un èxit impressionant ja que amb ella va guanyar el Josep Pla, 1994, Joan Crexells, 1995, Lletra d'Or, 1995 i el Premio Nacional de Narrativa, 1995, que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i que ho va fer per primera vegada a un obra escrita en català. "Dins del darrer Blau" és l‘emotiva història de la persecució de la comunitat jueva i els conversos a les illes amb el procés inquisitorial i la mort en la foguera de molts d’ells.

Ha treballat en diversos guions i també en literatura infantil i destaca un dietari: "Temps d'una espera" en el que va anotant les seves vivències i les reflexions de quan esperava el naixement de la seva filla.

Més recentment ha publicat Cap al cel obert, ambientada a l'Havana del segle XIX amb la que va guanyar el premi Crítica de Serra d’Or. i L'estiu de l'anglès, Amb ulls americans i una novel·la de gènere negre Natura quasi Morta.

Té la creu de Sant Jordi i és acadèmica de la Real Academia de la Lengua Española.

Temps d’innocència ens situa en al Mallorca posterior a la guerra, el record de la mateixa ja comença a ser llunyà però els usos, costums i normes socials mantenen els ritmes i els protocols ancestrals i que havien quedat pertorbats per la confrontació bèl·lica. L’autora ens explica com va descobrint la vida a redós de la seva senyora-àvia dels seus pares i germans i del seu avi, personatge que té una vida peculiar a ulls de la Riera infant. És evident que el paper de la senyora-àvia juga és un paper transcendental, no sols perquè la seva vida infantil gira a l’entorn d’aquesta dona, sinó que descobreix a través d’ella els referents de la seva infància des del descobriment del mar fins el paper dels vells oficis a la comunitat illenca i també les sensacions de felicitat, de pors, de culpes i neguits infantils que aniran caracteritzant  i conformant la personalitat de l’autora.

Anys, sens dubte, feliços però menys del que semblen, segons l’autora, que ara des de ja una distància prou reveladora Riera recorda i ens situa gairebé en espais i vides idíl·liques d’una Mallorca que ja és inexistent i que ella no s’amaga de recordar-nos-ho ben sovint en la narració.

Els avantpassats com el general Weyler o el besavi Estada formen part dels personatges que un infant imagina i recrea; gairebé els situa com a personatges de les rondalles que li expliquen i formen part del seu corpus literari posterior. Riera hi recrea un passat  que ja està perdut, la infantesa s’ha esmunyit, algunes il·lusions també i un paisatge que potser ara ja és desconegut. En definitiva una mirada a l’ànima infantil, els personatges reals o imaginaries que per bé o per mal tenien un espai en el món infantil, el fred, que tenint-lo de petita l’autora arrossegarà tota la vida, les monges i el seu particular món, entre la repressió, l’educació i la fantasia que una nena pot desenvolupar. En definitiva somnis i realitat que, il·lustren, influeixen i forgen una bona part de la nostra manera de viure i veure el món quan deixem de ser infants.

Riera ens parla potser d’un “paradís perdut” amb històries recordades que potser ara, des de la distància, ja tenen més que d’imaginades que no viscudes i també el record d’espais, paisatges mítics d’una illa que mica en mica va perdent la seva idiosincràsia aconseguida amb anys d’aïllament i de mantenir usos i normes pròpies es fan present en les pàgines de Temps d’innocència.

De tot això Carme Riera  n’ha fet un llibre excepcional per la bellesa de les formes i el llenguatge i pel tracte delicat d’uns records que més d’una vegada i han servit de fons d’inspiració per els seves obres.

Temps d’innocència
Carme Riera
Col·lecció El Balancí, 691
Editorial, Edicions 62
Barcelona, març 2013