Assetjament escolar o 'bullying' (III)

Davant l’assetjament escolar, és important que la família i l’escola treballin plegades, no només per prevenir aquest tipus de pràctiques, sinó per actuar vers aquelles que ja han influït negativament en el clima d’aula. Per tant, són responsables de tractar el bullying al centre i afavorir el clima escolar.

Albert Einstein, deia “La vida es muy peligrosa; no por las personas que hacen el mal, sino por las que se sientan a ver lo que pasa”. Donant la raó al científic, els agents educatius no poden ser espectadors de la situació de bullying, culpar i assenyalar als agressors darrera la barrera, passant la pilota al del costat. Cal implicar-se en l’eradicació de les conductes inacceptables.

Per una altra banda, girar el cap mentre es produeix l’assetjament, no fa que no es produeixi de nou, només pel fet de no tenir-ho a la vista. Prendre aquesta actitud, situa a la víctima dins una espiral de soledat. En aquest sentit “ojos que no ven, corazón que no siente”, no ha de ser el lema dels agents educatius quan es presenta davant d’ells una situació de bullying.

Hi ha experts en la temàtica que poden analitzar la situació i actuar en funció de l’estudi de casos, valorant a cada nen/a dins el context d’assetjament, ajudant a trobar el camí més adequat a la solució. A més a més, els experts poden donar recursos i estratègies al centre i a la família per actuar davant la situació de bullying. No s’ha de tenir vergonya per preguntar o, per parlar sobre el que passa.

L’escola ha de tenir un protocol d’actuació vers l’assetjament escolar, que serà utilitzat pels membres del centre, amb fonamentació per actuar adequadament, evitant la improvisació que pugui augmentar la gravetat de la situació o, provocar conseqüències greus per la víctima. Per tant, el professorat ha de tenir una formació adequada sobre la temàtica, estar preparats per assumir el rol i, participar en l’elaboració del protocol d’actuació conjuntament amb la resta de l’equip.

En cada inici de curs, el professorat pot explicar a l’alumnat quines conductes no seran tolerades dins l’aula, amb la corresponent normativa que portarà a la sanció d’aquelles conductes que atemptin contra els seus companys/es. Per tant, el professorat ha de tenir una actitud conseqüent a la normativa, i no fomentar amb els seus comentaris, actuacions o valoracions que atemptin contra alumnat específic, sent posteriorment, un recurs fàcil pels agressors vers la víctima.

L’escola ha de ser conscient de la situació a les aules, observar les conductes, comunicar-se entre professors/es i direcció, incloent, altres membres especialistes de l’equip, sent part implicada  per enfrontar-se a la situació de violència. Les conductes no passen un sol cop, sinó que quan més còmodes estiguin els agressors, amb més freqüència es donarà la violència, coincidint amb diversos professors/es al davant, que posteriorment han de treballar plegats en base a les seves observacions. Per tant, diàleg i comunicació oberta entre professionals és la millor recepta per afrontar la violència.

Pràctiques que poden fer-se a l’aula amb freqüència són: els debats de reflexió, opinar lliurement a les aules, eradicar la  coacció a un/a  company/a, treballar en grup canviant els membres periòdicament, treballar l’educació emocional, jocs de simulació, pel·lícules motivadores, cançons, lectures i llibres, testimonis i notícies per conèixer la realitat... La importància és que es treballi, no com a currículum ocult, sinó com a part essencial de les assignatures.

Programar activitats per treballar l’assertivitat, els valors, la tolerància, la convivència, la igualtat i expressió dels sentiments de forma lliure, ha de partir de la intenció del professor/a, ja que des de l’Administració, no es compren com un aprenentatge fonamental, és a dir, com naturals, matemàtiques o llengües.

La família ha d’escoltar i atendre a les inquietuds que sorgeixen als seus fills/es, si més no, observant d’igual importància la verbalització de l’assetjament i, el silenci manifest de la víctima.

Si la família nega el problema, o posa en dubte les explicacions del nen/a, aconseguirà que el seu fill/a assumeixi que ha d’aguantar la situació. A vegades, com deia en articles anteriors, els infants poden arribar a prendre la decisió equivocada, sent conduïda per la depressió o la situació insostenible.

La família ha d’anar en compte amb les justificacions respecte a la situació de bullying que pateix el nen/a, sent consells desafortunats que agreugen el problema. “Intenta integrar-te al grup”, “sigues amic dels que et fan la guitza”, “són coses de nens”, entre d’altres frases comuns que impedeixen actuar i fer front a la realitat. No pot integrar-se a un grup que no el valora com a persona; no pot ser amic d’algú que vol fer-li mal; els nens/es han de jugar i passar-ho bé, sent coses de nens/es de veritat.

No és afortunat dir constantment al nen/a “jo si fos tu...”, perquè en realitat, cada persona és diferent, amb la seva personalitat, amb els seus sentiments, i no viu des de l’experiència i autoritat que té l’adult vers algunes situacions.

Recordem que són nens/es.

És important, per tant, no obligar al nen/a a ser una persona que no és.