Trobades

Són les quatre de la tarda. Fa vuit hores que l’espero però no apareix. Desconcertat surto al carrer per si la divina fortuna m’ofereix alguna pista de per on deu ser. Res. Agafo el cotxe i surto del poble cap al nord, en direcció a les Borges Blanques. Allà pregunto. Ningú l’ha vist. Se m’ocorre anar cap al Pla d’Urgell, a la veïna Mollerussa i la cosa empitjora: allà no saben ni de qui parlo. Descarto agafar la AP2 per arribar a Lleida, aquella gent m’unfla els collons. Pel camí vell d’Arbeca torno a les Garrigues, preguntant-me una i altra volta: “per què t’amagues?”. Començo a dubtar d’on sóc i és què sense ell estic perdut.

Després d’esquivar l’enorme cicatriu que figura el terrible canal Segarra-Garrigues, un cartell humit i rovellat m’indica que arribo als Omellons. No sé què em passa però aquest poble sempre em bamboleja, creuar-lo és com ressetejar el sistema. A cinc quilòmetres tinc el meu, però crec que passaré de llarg. M’aventuraré per la tètrica, solitària, freda i abonyegada carretera de Fulleda. Haurà fet cap al petit poble garriguenc? Allà parlen d’ell més sovint i saben l’aspecte que té. Potser algun dels amics de Fulleda em dirà com li va o si pensa tornar a veure als antics companys de batalla. Enfilo la pujada amb decisió, no m’importen els sots, i després de la corba dels dipòsits me’l trobo sol, com sempre, irradiant vida, accelerant els batecs dels que encara comparteixen la curta tarda amb ell.

El vull abraçar i m’atanso a la serra del Vilobí, on potser, si està de bon humor, petarem la xerrada amb els senyors del vent, una mena de ventiladors descomunals que alguna multinacional ha escampat per fer diners. Mirar-lo a la cara en aquesta època és trobar l’amistat perduda, conèixer la tendresa del sobrevenir, saber que algú t’estima. Recordar aquell amor erràtic. Viure el present. Ell sembla un nen petit inconscient del seu valor vital. Es deixa tractar sense enfurismar-se mentre et respon amb carícies que havies oblidat que existien.

La tarda cau. Marxo de la serra i rere es quedaran els senyors del vent, però ell m’acompanyarà en la tornada. De sobte, deixo Fulleda i torna a desaparèixer. Serà aquest fum blanquinós què no vol que el vegi? Per què em pixa el cotxe? Serà radioactiu? Corrosiu? El gran núvol és cada cop més blanc i més espès. Es fa de nit. Fa paüra. Arribo a casa no sense pensar que aquesta nit entraré al llit amb l’esperança que demà me’l torni a trobar.