L'afer Strauss

Fa gairebé dos anys Catalunya i la Comunitat de Madrid entraven en conflicte per atreure cap al seu territori el complex lúdic del magnat nord-americà Sheldon Adelson, Eurovegas. En ambdós casos es veia la multimilionària inversió yanki com una oportunitat per minvar la crisi financera i crear llocs de treball. Després d'aquest temps, el procés ha resultat un bluf pels madrilenys i una oportunitat de negoci per al Govern de la Generalitat -sota l'auspici de ”la Caixa”- que ha optat per construir un complex propi i alternatiu a la demarcació de Tarragona.

Un cas similar succeïa a la dècada dels anys trenta quan Daniel Strauss -un holandès d’origen jueu amb passaport mexicà- tractava d'instaurar en hotels i casinos del continent europeu una mena de joc d'atzar similar a les actuals escurabutxaques però que rebia el nom de ruleta electrònica. Un escàndol polític de corrupció -amb una significació material moderada- que va donar al trast amb el Govern d'Alejandro Lerroux. Presentat per la premsa d'una forma escandalosa, i manejat de manera intel·ligent pels partits de l'esquerra, l'afer de les escurabutxaques va esclatar l'any 1935 i va servir per a precipitar el destí de la II República.

Strauss, associat al polonès Perlo, (també Perle o Perlowsky) havia inventat un joc de ruleta que volia implantar a canvi de forçar un permís del Govern; perquè la legislació espanyola prohibia el joc i els casinos des de l'època de Primo de Rivera. Va ser llavors quan Strauss va intentar una juguesca per aconseguir les seves finalitats: va pensar que el regal d'uns rellotges d'or, i d'altres objectes, aplanaria el seu camí entre les autoritats rellevants d'un dels partits de la coalició governant, el radical republicà de Lerroux. Va gastar-se una suma, mig milió de pessetes, que es pot considerar important però no exorbitant. Però ni tan sols així va tenir èxit: solament dues ruletes van funcionar, a Sant Sebastià unes hores i a Formentor una setmana. L'autoritat governativa les va cancel·lar en ambdós casos.

Curiós és el cas català. Strauss va establir contactes amb la Generalitat de Companys i amb l'Ajuntament de Barcelona, governat per Carles Pi i Sunyer. La intenció de l’holandès era instaurar als hotels de la ciutat comtal el joc d'atzar. Un dels establiments que va visitar el magnat va ser el Terramar Palace de Sitges -avui encara dempeus- on sembla que va ser rebut amb certs honors. Companys i Pi i Sunyer van rebre l'empresari, però en van recelar des del primer moment. Proveïts d'una capacitat intel·lectual superior van saber rebutjar elegantment la proposta, fent que l’holandès provés fortuna fora de les nostres fronteres.

Per cert, el terme castellà estraperlo (comerç il·legal de béns sotmesos a alguna mena d'impost o tassa per l'estat) és, com bé intuïu, la conjunció dels cognoms Strauss i Pearl. Efectivament, els dos rufians protagonistes de l'article d'avui van registrar les màquines escurabutxaques sota la marca Straperlo. Després de l’escàndol, la saviesa popular es va encarregar de la resta.

Peu de foto: ABC publicava el 1935 una pàgina sencera amb imatges d’Strauss. A la de dalt, el magnat holandès a la dreta de Lluís Companys. A la central, Strauss a l’hotel sitgetà Terramar. A sota, l’holandès amb Carles Pi i Sunyer