El desplom de la segona república

Deixant de banda les repercussions locals i les anècdotes esportives implícites en la corruptela de la ruleta elèctrica Strauss-Perlowitz-Lowan (marca Straperlo) que es diferenciava de les normals en què suposadament es podia calcular amb destresa mental on podia caure la bola, el que realment importa és parlar de la reverberació nacional de l’afer. Com anava dient, l’alemany Daniel Strauss va subornar càrrecs del govern del Bienni Negre (PRR-CEDA) de la Segona República amb la intenció que legalitzessin el seu joc d’atzar en territori espanyol. Malauradament es tractava d’individus que es presentaven compromesos amb la República pertanyents a la alta burgesia o al Partit Republicà Radical (PRR), fundat pel cordovès Alejandro Lerroux García. Tot i així, el tercer govern centrista no va donar el seu braç a tòrcer i en cap cas va expedir el permís necessari per a què les màquines funcionessin legalment.

No obstant, l’esquerra va seduir l’inventor del joc després del menyspreu governamental per a què els hi facilités tots els ets i uts de l’escàndol, airejant-lo a la premsa per desestabilitzar el govern. Strauss, un emprenedor estrambòtic, es va sentir ofès per la negativa de Lerroux i no se li va acudir altra manera de respondre que destapant els suborns que prèviament s’havien produït. L’impulsor de la ruleta amb monedes va remetre una carta-denúncia al President de la Segona República, Niceto Alcalà Zamora, explicant tots els fets. És així com el govern de Lerroux queia el 25 de setembre de 1935 -en un ambient tens i enrarit on els presidents es succeïen en qüestió de dies- en detriment de Joaquin Chapaprieta, més proper a Alcalà Zamora. Un mes més tard l’esquerra filtrava a la premsa l’afer.

Però, qui es va beneficiar realment dels humils presents de l’alemany? Doncs, el primer, el fill adoptiu d’Alejandro Lerroux, Aurelio. Amb ell, el diputat Sigfrido Blasco, fill de l’escriptor i periodista Vicente Blasco Ibañez; també hi eren José Valdivia i Edurado Benzo, director general de Seguretat el primer, i subsecretari de Presidència, el segon; el delegat del govern a Ferrocarrils MZA, Miguel Galante; Santiago Vinardell, cap de l’Oficina de Turisme a París i alguns industrials. Malgrat els regals insignificants, la repercussió social va ser de tals magnituds que les Corts van haver de constituir una ponència per a què estudiés l’assumpte. En aquest sentit, els debats van ser tan intensos que el mateix Chapaprieta va dimitir després que Lerroux el posés en entredit. A més, la carrera política del fill de Blasco Ibañez va quedar enfonsada, resultant expulsat de la càmera pels seus propis companys. Per acabar-ho d’adobar, intel·lectuals com Miguel de Unamuno, Antonio Machado o Pio Baroja –de ideologies polítiques bastant distants- van signar un manifest que situava l’afer com una veritable “crisis d’estat”. La crisis cuejaria fins a les eleccions del febrer de 1936, en les què el Front Popular recuperaria el govern republicà.

Si bé, qui va moure les cordes darrera del teló? Doncs, diu la historiografia de l’investigador Nigel Townson (UCM) que a l’ombra de tot plegat actuava el socialista Indalecio Prieto amb la complicitat de Manuel Azaña, Niceto Alcalà Zamora i Francisco Largo Caballero. Efectivament, Townson comenta que “amb tota probabilitat, la denúncia no la va escriure Strauss sinó que, ni més ni menys, el dirigent socialista Indalecio Prieto, el qual estava exiliat des de les insurreccions d’octubre de 1934”. Prieto, un burgés bastant ric, encara que radicalitzat, va haver d’exiliar-se de la república després d’instigar amb Largo Caballero un cop d’estat contra el govern del PRR. Segons sembla, Strauss havia contactat amb Azaña i aquest amb Prieto. Entre els tres van decidir simular un enorme escàndol entorn dels obsequis. Van aconseguir acabar amb Lerroux i el PRR, l’únic de tradició republicana, que servia d’amortidor entre unes dretes i unes esquerres cada cop més radicalitzades.

Pel que fa a Daniel Strauss, la seva biografia és molt confosa. Unes fonts ens diuen que amb l’avenç del Tercer Reich es va exiliar a Holanda, d’altres que creuaria l’Atlàntic per prosseguir amb els seus negocis al continent americà. El seu final és qüestió d’imaginació.