Cinc raons per no creure en PISA (i veure la vida amb més optimisme)

a) Per qui en són els promotors

L’OCDE, Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics. Una organització amb influència política però fora de qualsevol control polític. Un altre brot bord de la democràcia ja que cap dels seus membres és elegit ni l’organisme és contemplat per cap constitució votada en referèndum. Llavors, per què li fem cas? Per què ens posem gentilment a la seva disposició? És un signe del nostre temps, temps obscurs per a les idees de participació i de govern del poble. Regeixen la nostra vida organismes paral·lels amb més poder que els governs democràtics: l’FMI, el Banc Central Europeu, l’anomenada troika… Com podeu veure no es tracta ni d’una universitat, ni d’un centre d’estudis, ni tampoc d’un consell d’avaluació del sistema educatiu -organisme que sí existeix, pagat també amb els nostres impostos i que no té la mateixa rellevància-. Una organització fundada per influir en els governs i que contempla com a prioritats quatre vies d’actuació: ajudar a que els governs puguin restablir la confiança dels mercats, restablir la salut de les finances públiques, trobar noves fonts de creixement econòmic sostenible i assegurar que qualsevol persona pot desenvolupar les seves habilitats per treballar productivament a les feines del futur (http://www.oecd.org/about/). És un llenguatge que no em genera confiança, veureu, cada cop que l’he sentit n’he sortit escaldat. Darrerament, cada cop que sento que s’ha de restablir la confiança en els mercats o que les finances estan malament de salut m’agafo la cartera i vaig calculant per on me la fotran aquest cop.

b) Perquè compara situacions incomparables

Posar a la mateixa cistella sistemes educatius i cultures com la catalana, la finesa i la coreana és un disbarat d’aquells de l’aritmètica bàsica, quan el mestre bramava sobre el fons negre de la pissarra: “¡que no puedenmezclarchurras con merinas! ¡No me puede sumar manzanas con gatos!” I aquí ho tenim. El principal objectiu del sistema educatiu català és la integració d’un allau de població immigrada i la cohesió social. Tenint en compte que la plena escolarització data de fa només uns trenta anys trobo que se’n surt prou bé. A més, malgrat el que diguin les “evidències” de l’informe PISA, els nostres titulats surten a buscar feina a l’estranger amb un èxit força notable, la qual cosa em fa pensar que tan malament no ho fem. Finlàndia no té els mateixos requeriments socials. El seu sistema educatiu és força diferent. Els alumnes que tenen dificultats -intel·lectuals o actitudinals- per seguir el ritme dels aprenentatges són tractats en grups a part amb personal especialitzat, per exemple. Sabeu? Quan els examinadors de l’OCDE passen per Finlàndia, les proves les fan els alumnes de l’aula ordinària, una aula que a Catalunya seria del tot extraordinària! Voleu que fem la prova sense el criteri sacrosant -i econòmic- de la inclusivitat? Això va contra el caràcter del nostre sistema i contra el nostre migrat pressupost. O potser és a l’inrevés? 

I del món asiàtic què voleu que us digui. De debò els hem de prendre com a exemple? De debò hem de considerar progrés les condicions de vida de Corea o Singapur? Progrés, per a qui?

c)  Perquè eleva l’examen a la màxima i única categoria avaluatòria.

I un examen no és gran cosa. Deixant de banda el contrasentit flagrant de pretendre avaluar les habilitats pràctiques dels alumnes mitjançant un examen escrit, els exàmens només mesuren la capacitat de l’alumne per respondre exàmens. Qualsevol altra consideració és purament especulativa. Realment el millor indicador de l’eficiència d’un sistema educatiu és la resolució d’unes proves? Els exàmens enlluernen perquè donen qualificacions numèriques, i amb números després pots fer coses meravelloses com taules, gràfiques, tendències i conclusions que se’n diuen objectives. Però només són números trets d’un examen. Res més.

d) pel rànquing de països

I per la idea de fons que transmet i que amara l’opinió pública. Sembla que estiguem molt malament, molt per sota d’on hauríem de ser i, més enllà, que el nostre sistema no funciona, no cal invertir en un sistema que no funciona, retalleu per aquí que, al cap i a la fi, tampoc es notarà tant! O algú ha sentit parlar dels diners que es posaran a disposició del sistema per equiparar-nos a Europa? No, clar, això no és necessari. Per millorar les prestacions d’un sistema no cal gastar-s’hi els quartos. Tothom ho sap que per millorar la justícia cal apel·lar a la cultura de l’esforç dels jutges, per millorar la sanitat, privatitzar-la; quan vulguem millorar el transport treure’m línies i deixarem d’invertir en el seu manteniment. Quan vulguem millorar la cuina de casa nostra ho legislarem però no ens hi gastarem res, no vindrà un paleta, ni un fuster, ni un pintor, ni un decorador. Esperarem, no obstant, que les condicions millorin, que els pollastres surtin més bons i, si no és així, sempre podem acusar els cuiners de no estar preparats per als nous temps.

e) Per inútil

Quan l’informe diu que els nostres alumnes tenen un rendiment baix en comprensió lectora, per exemple, de fet, no diu res que no poguéssim saber preguntant-ho als mestres i professors. És una obvietat. Tota la parafernàlia de PISA per arribar a aquesta conclusió és com muntar una expedició antàrtica per pujar al Tibidabo. I la veritat és que quan diu coses com que no saben fer funcionar un mp3 senzillament no ens el creiem.