'Mentre va durar va ser bonic...'

Fa uns quants dies ja, l’Eix Diari publicava una noticia en la que s’informava de la mort del Miquel Adrià. Miquel Adrià va tenir connexions vilanovines prou notables, entre altres la seva aportació a Vilanova de l’obra de Salvador Aulestia “Sitial Homenatge a Gaudí” , feta de ferro i pedra. . El “Sitial” resulta un magnífic treball que va representar a Espanya a la Biennal de Venècia de 1968 i que gracies a la donació de Miquel Adrià s’instal·là a Vilanova. L’escultura ha rebut els premis   Fundació Pagani i la menció del Museu Modern de Lugano.

El juny del 2004 l’escultura s’ubicà en un nou emplaçament al Parc de Ribes Roges. Vam tenir l’oportunitat de participar en aquell acte al costat del Miquel Adrià. Mai es deslligà de Vilanova tot i portar un tasca social activa a Cubelles. Cal recordar que el seu avi va ser l‘alcalde Miquel Guansé que va fer una notable tasca a la ciutat.

Però m’interessa destacar que desprès de la publicació de la notícia hi va haver un comentari de la Montserrat Lago completant la informació que deia: “Adrià va ser l'editor del "Setmanari de Vilanova" en la seva primera etapa, tot un revulsiu informatiu especialment en política, era l'any 1977” Així va ser i la Montse Lago té tota la raó. I és just reconèixer el paper d’Adrià com a editor de la publicació.

Divendres vinent a la Unió Vilanovina seguint les tertúlies iniciades amb “L’Esperit del Lilas” hi haurà una taula rodona sobre diverses visons del que va ser el Setmanari de Vilanova.

I no hi ha cap dubte que en la llarga i dilatada història de la premsa a la nostra ciutat el Setmanari hi té un paper, segurament modest i humil, però interessant sobretot pel moment en que es va començar a publicar i també pel que volia representar.

Un projecte nascut de la voluntat de que, en el nous temps que s’intuïen, calia generar un revulsiu a la informació local. I cal dir que abans es van esgotar les vies pactistes, les terceres vies que en diríem ara, de treballar conjuntament amb els històrics redactors del llavors Diari de Vilanova, amb qui durant un temps hi va haver una certa tensió. El cert és que l‘evolució del Diari i els temps han curat les esgarrapades que es podien haver fet llavors.

La història de la premsa a la nostra ciutat es va trencar com tantes coses i en tantes ciutats l’any 1939. Fins pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat es publicava el Full Oficial del Consell Municipal, que havia  substituït el Butlletí del Comitè de Defensa Local, amb uns continguts molt vinculats a la guerra i a les seves conseqüències a tots els nivells a la ciutat.

Evidentment a partir del gener del 1939 la pluralitat i diversitat de publicacions de la ciutat va desaparèixer. l cal deixar constància que l’excepció que confirma aquesta obligada uniformitat és “Superació”, una revista manuscrita que es distribuïa de mà en mà que es va publicar el mateix gener del 1939.

L’aparició del Diario de Villanueva y Geltrú, és una operació ben pensada i ben travada des de la Jefatura Local del Movimiento, que en un document sobre el futur “Diario” s’explica com hauria de ser: “Como para mucho tiempo este periódico tiene que ser el único que se editará en la localidad porque no hay motivo de que salga otro, ya que los postulados de la vida política social y religiosa están incluidos en la unidad estricta que señala nuestro invicto caudillo, será portavoz de todas las actividades que se realizan en la villa y por tanto se considerará órgano oficial y oficioso de la vida Religiosa, de la casa Sindical, del Ayuntamiento, del Juzgado, Comandancia Militar y como Boletín General de todas les Delegaciones de F.E.T. y de las J.O.N.S., por tanto se pueden buscar suscriptores en todas las delegaciones de  F.E.T. y en general de la localidad que no estén comprendidos en las suscripciones de la prensa antigua. ......”.

Evidentment amb aquesta formulació es feia difícil que pugues sortir cap més publicació. Amb aquesta voluntat hegemònica es tancava la porta a altres publicacions que abans de la guerra tenien postulats conservadors. El “pecat” , malgrat fossin publicacions molts properes al conservadorisme eclesial era que foren escrites en català.

Fins els anys setanta hi ha una llarga llista de publicacions que es mouen entre la precarietat de mitjans formals i el voluntarisme, són degudes a entitats com La Talaia primer i desprès se’n hi aniran afegint d’altres El Foment, La Veu de la Pastera (de L’Acord) que va jugar de portaveu no oficial de l’oposició en algun moment.  Altres publicacions eren editades pel moviments de l’escoltisme i altres organitzacions juvenils, i a l’acció Catòlica.

Totes aquestes publicacions maldaven per sobreviure des del voluntarisme i eren d’una aparició irregular.

A l’any 1976 apareixia el Diari de la Fira publicat durant els dies de la Fira de Novembre editat pel col·lectiu que després conformaria la redacció del Setmanari de Vilanova que apareixia de manera formal el 21 de gener de l’any 1977. La data no era casualitat, aquest dia el franquistes celebraven la “liberación”, a la seva manera també el Setmanari volia celebrar l’alliberament de la premsa amb una nova publicació que de manera no professional volia ocupar un espai en el panorama informatiu de la ciutat i volia també començar a informar de manera molt més crítica del que s’havia fet fins llavors.

Naixia el Setmanari amb el suport econòmic del Miquel Adrià i amb la direcció periodística de l’escriptor Joan Rendé, que mai exercí aquest paper. Va durar seixanta nou setmanes i intenta fer un nou periodisme vinculat a la ciutat i als seus problemes reals, socialment avançat i amb un fort esperit crític amb les institucions locals que encara no s’havien democratitzat. Junt amb el grup inicial s’hi aplegaren també periodistes de les noves fornades, Capdevila, Escribano, Farré, Lluch i altres. Tots foren protagonistes d’un intent de fer un periodisme diferent del que fins el moment es coneixia i era dominant a la ciutat i en fer-ho català. Molts motius foren els que el feren fracassar des del impagament de la publicitat fins les pressions polítiques de membres de l’UCD que se suposa que el van veure com un perill davant les eleccions municipals que es convocarien a l’any 1979.

Divendres vinent a la Unió Vilanovina amb el lema de "Mentre va durar va ser bonic...” hi ha plantejada una taula rodona amb part del col·lectiu que va treballar en la publicació del Setmanari: El Setmanari de Vilanova i la Geltrú, Un assaig per fer una nova premsa local a la transició. Es tracta de valorar des de la distància temporal el que va significar el Setmanari en un moment d’una gran efervescència en tots els àmbits a la nostra ciutat. La mort de Miquel Adrià fa recordar alguns moments de la història, és el cas del de la premsa a la ciutat. No és l’únic col·laborador  -encara que fos estrictament econòmica, mai periodística- que al llarg dels anys han mort. Per recordar-ne tres que van tenir un activa presència. Ventura Orriols, el primer ninotaire que va publicar al Setmanari l’Eugeni Molero que era el director de facto i en Josep Lluis Palacios que va treballar de manera constant activa perquè Ribes tingués la presència que es mereixia en el Setmanari. Divendres doncs també els recordarem justament en  valorar l’aventura d’una història que va acabar en un fracàs però que va servir per entendre que a la ciutat era possible un nou periodisme. Desprès altres també ho van provar... i certament mentre va durar va ser bonic.