Les altres Amèlies

El passat dijous, 18 de juny, a l’Espai Volart, de la Fundació Vila Casas, va presentar-se el llibre Les altres Amèlies d’Amèlia Riera, de Glòria Bosch. És tracta d’un treball extraordinari, creativament parlant, pioner en el seu àmbit, i tan poc convencional com les seves autores.

Una de les primeres premisses que es va imposar Glòria Bosch era no escriure el típic llibre d’historiadora d’art, i a fe que ho ha aconseguit. El resultat és un llibre on a través d’una escriptura creativa, oberta, Glòria Bosch explica una pintora Amèlia Riera, i una pintura, la d’Amèlia Riera, en perfecta simbiosi entre l’una i altra, així com mostra la lectura de la seva obra artística per part d’un bon nombre de crítics d’art, tots asseguts al voltant d’una taula imaginària, parlant cadascú de la seva Amèlia. D’aquí ve el títol de les altres Amèlies.

La taula, però, és real. Com és real l’escenari on transcorre el llibre que s’il.lustra amb fotografies de Ferran Giménez i pintures d’Amèlia Riera. És la casa dels pares que Amèlia Riera ha conservat, fins i tot en l’ambient: Si canviés de pis, penso que no seria jo: la casa fa molt la persona.

Una de les característiques de les pintures d’Amèlia Riera és la projecció del seu espai intern, l’ànima subtil, en imaginàries habitacions de cases, temples, criptes, com feia el Giotto, o més modernament, Remedios Varo. Per això, ja des del primer capítol, diu amb ull clínic i fent una declaració de principis, Glòria Bosch: Aquest llibre de l’Amèlia s’ha de construir partint d’un itinerari d’habitacions viscudes, allà on conflueix tot, perquè l’estança o l’habitació és també el lloc recurrent de la seva pròpia obra.

Vull fer atenció a aquestes paraules de Glòria Bosch, perquè són cabdals per entendre el nucli de l’obra d’Amèlia Riera: allà on conflueix tot. L’espai on conflueix tot és l’espai del nostre centre espiritual, ja sigui que aquest prengui l’embolcall d’una estança, d’un temple o d’una cripta. En aquest centre espiritual és on es dóna la vida veritable. I aquesta vida veritable, de naturalesa immaterial, té una manera d’expressar-se, i és a través del llenguatge simbòlic, a través d’imatges simbòliques.

En un dels seus llibres de referència, Las estructuras antropológicas del imaginario, el seu autor, Gilbert Durand, hi dibuixa un paisatge de les experiències imaginàries dels éssers humans a través de dos règims de símbols: el règim diürn i el règim nocturn. Cadascun d’ells es relaciona amb els seus propis esquemes gestuals: el règim diürn es correspon amb l’esquema vertical i la postura de l’ésser humà dempeus; el règim nocturn comprèn dos esquemes posturals: el digestiu i el copulatiu, vinculat amb el moviments cíclics de l’experiència sexual (sobretot la femenina, cíclica de cap a cap). El règim nocturn es diferencia del diürn en el fet d’oferir variants aparentment antitètiques, però que conjuguen diferents valors en cadascuna de les imatges que el componen. És a dir, que en el règim nocturn, i sobretot en el nocturn místic, es sintetitzen tots dos règims en una visió unitària dels fenomens contraris. Un exemple seria veure la tomba com un espai per a la resurrecció a imatge i semblança de la crisàlide respecte de la futura papallona.

És el que trobem en tantes de les pintures d’Amèlia Riera: un règim nocturn de símbols que s’expressen en cambres on hi ha taules eucarístiques, així com s’expressen en tombes-bressols com a continents de cicles de naixemenets, morts i renaixements. Imatges simbòliques de processos iniciàtics de transformació (com les que també utilitza la simbologia maçònica), processos en els quals els règims diürn i nocturn de l’ésser s’abracen en unes noces místiques per tal de constituir-se un mateix, una mateixa, en un home o una dona nous. Donar-se a llum un mateix no només respon a una aspiració evangèlica sinó que ha estat una aspiració pregonada per religions, escoles iniciàtiques i filosofies de tots els temps.

Aquest és, segons interpreto, el significat de les imatges mortuòries d’Amèlia Riera. Així, doncs, res no és el que sembla, en la seva pintura aparentment negra, fosca i de difícil classificació perquè no respon a la lògica del diürn masculí a la qual estem acostumats en la nostra cultura, i que Amèlia Riera mostra amb total llibertat en el llenguatge simbòlic del règim nocturn. Cal considerar aquesta pintura metafísica com una important aportació a la pintura de la seva generació artística.

A l’assaig la Tomba d’Antígona, escriu María Zambrano: Té entranyes de llum, la terra… És la mateixa imatge de Juan Eduardo Cirlot: El negre és l’or invers, afirmació que aquest poeta, simbolista i crític d’art expressa en la taula imàginaria on Glòria Bosch, que en el seu original treball exerceix d’amfitriona literària, fa convergir els crítics d’art que al llarg dels temps s’han referit a l’obra artística d’Amèlia Riera.

És una pintora poc mediterrània, diu Pere Falcó, un dels comensals. José Corredor-Matheos percep en Amèlia Riera una pintora que està més abocada al món interior que no pas al món exterior. La seva és, doncs, una pintura que revela una geografia interna, un espai intern. Tot convergeix en un punt, vers el centre (…) aquests raigs de llum estan destinats no a il.luminar sinó a senyalar, escriu Corredor-Matheos.

En efecte: tot convergeix –objectes, perspectivas, atmosferes- en un punt de llum en les teles d’Amèlia Riera, allà on tot conflueix, com apunta Glòria Bosch. Dia/nit, femení/masculí, el negre com a or invers… Per aquest motiu de conjunció no hi ha caos sinó ordre, en aquestes cambres imaginàries d’Amèlia Riera, i els raigs de llum no pretenen il.luminar allò que ja té llum, encara que no es vegi, i simplement assenyalen el camí cap al centre, de dins cap a fora, i de fora cap a dins.

La terra (nosaltres en la nostra part material) conté llum per a qui sàpiga veure-la, percebre-la. En el yin hi ha yang. Però és difícil explicar amb paraules allò que esdevé a l’interior, a la cambra íntima de l’ésser… Jo pinto el que sento, diu Amèlia Riera quan la fan raonar sobre la seva pintura. El que compta per a mi és el llenç…És clar. Perquè pintar per a l’artista és prou. I pintar és tot el que li cal a Amèlia Riera per a expressar-se de la manera més transparent a través d’una pintura molt elaborada, això sí. Com diu Glòria Bosch amb les paraules de John Berger: Tota imatge pintada anuncia alguna cosa. Allò que anuncia és: jo he vist això. En el cas de la pintura figurativa i subjectiva d’Amèlia Riera, per més imaginativa i surrealista que pugui semblar, els símbols exposats en les seves pintures parlen per ells mateixos. Només s’ha de retirar el vel que els cobreix… I paraula que es una feina estimulant per a l’espectador.