Una llegenda urbana

Les llegendes, per més inverssemblants que semblin, sempre tenen algun punt de contacte amb la realitat. La literatura, el teatre, l’òpera i el cinema s’han servit de llegendes amb més o menys volada, segons l’autor. Un exemple d’història que voreja la llegenda, o de llegenda que té un peu en la realitat, és La monja enterrada en vida (Adesiara), de Jaume Piquet i Piera (Sarriá, 1838-1896), contemporani d’un altre dramaturg, Frederic Soler, Pitarra. En l’època en què va ser escrita aquesta comèdia es parlava d’un fet que la podia haver inspirat: una monja de les jerònimes havia estat assetjada sexualment per un capellà, i, en resistir-s’hi, les altres monges haurien decidit enterrar-la viva en una tomba que hi havia a l’hort… La història va ser recollida per Joan Amades. 

Aquesta obra teatral de Jaume Piquet és una obra de consum, com en diem actualment de la literatura de gust massiu. El que pretenien aquests autors era l’èxit de públic, i Jaume Piquet en va tenir molt, tot i que avui en dia poca gent conegui el seu repertori, que és extens. Amb aquesta comèdia de tall folletinesc i discurs demagògic, l’autor volia ficar-se a la butxaca la gent senzilla, que ara mirava cap a una banda, ara cap a l’altra (si fa no fa com avui dia), en una època en què el bipartidisme s’establia entre liberals i conservadors. En una il.luminadora introducció d’imprescindible lectura respecte de La monja enterrada en vida, escriu Ramon Bacardit: No hem d’oblidar que el segle XIX estableix les visions conspiratives que tan nefastos efectes havien de tenir. Sempre hi havia una minoria malèvola i poderosa  que actuava a l’ombra contra els interessos generals, els maçons i els lliurepensadors per a la dreta, els jesuïtes i el clergat per a l’esquerra i, sovint, per a uns i altres la figura que millor podria encarnar la temuda alteritat, els jueus.

Hores d’ara ja sabem on ha dut, tot plegat, sobretot pel que fa als jueus. I, com de forma descafeïnada, per sort, encara som presoners, ara no d’idees, com aleshores, sinó d’uns partits l’omnipotència dels quals no han pas donat ales perquè la gent, ni de dins ni de fora, pensi per ella mateixa. En l’època de Piquet i de Pitarra hi havia una lluita aferrissada per a controlar la consciència de les classes populars. Ara als lliurepensadors se’ls ha de buscar amb un llumí, els conservadors tenen les seves armes subtils per no perdre poder, però qui de debò té la paella pel mànec és l’anònim capitalisme salvatge que ho engoleix tot. Ara la batalla no és per idees, sinó entre banksters, arran de la traïció perpetrada pel bipartidisme en el món de la política, que és monumental. Cal una regeneració social i política urgent.

A La monja enterrada en vida hi ha un anticlericalisme que fa somriure. Però no és innocent. Va tenir la seva influència en les masses revoltades que, tant en la Setmana Tràgica com en la Guerra Civil, van exhibir els cossos desenterrats de les monges dels convents incendiats. És evident que molts clergues no havien estat exemplars, que el pecat d’escàndol és el que més mal fa, i que el perill de la corrupció és que s’estén, s’encomana…

Si sempre és interessant per a cada generació recuperar el patrimoni literari que l’ha precedit, en aquests moments en què ens trobem en uns temps aurorals tant des del punt de vista nacional com civilitzatori, encara ho és més. En aquesta obra, Jaume Piquet decanta la balança a favor dels liberals que no reneguen pas de Déu sinó d’aquells que no el serveixen com cal. No hi ha lloc, en aquesta comèdia, per al nivell simbòlic. Hi hauria pogut ser, els personatges haurien pogut reverdir arquetips. Però es tracta d’un teatre amb personatges plans, com de guinyol. És el que demanava el públic de Piquet a l’Odeon, que rivalitzava amb el Romea de Pitarra.