Deures d'estiu

Vagi per endavant que en principi m’oposo als deures per sistema, als d’estiu, als de tardor, als de Nadal i a qualsevol altre. Si el seu cap li encomanés uns quants informes o unes reparacions a fer durant les seves vacances per no perdre el ritme crec que no en parlaríem en termes gaire positius. Aquest rebuig ve de lluny; de ben petit sempre procurava no fer-los, mantenir la mare en la ignorància més absoluta sobre les tasques encomanades i assumir les conseqüències, si és que n’hi havia. En aquells temps, els alumnes no teníem agenda, l’escola no tenia una Intranet on consultar treballs i qualificacions, els professors no tenien correu electrònic i a la meva classe érem quaranta-vuit. Molts cops jo feia els deures mentre el professor revisava els dels companys, quan em tocava a mi, ja els havia acabat. O senzillament esperava que no se n’adonés. També era freqüent que ens fessin dir les respostes dels exercicis que suposadament havíem fet a casa; era qüestió de fer-los al moment, improvisant, pura expressió oral, teatralitat, això sí, amb els ulls clavats a la llibreta com si llegíssim alguna cosa. Sempre va colar.

Els d’estiu eren més empipadors. Aquell llibre que pretenia ser divertit i que no tenia cap gràcia -com aquelles visites antipàtiques que se’t presenten a casa- era una tasca a llarg termini. Mentre vaig tenir set o vuit anys encara em van enredar. Aquells migdies calorosos, amb les bicicletes del Tour de França donant la tabarra a la tele, durant els quals no podies anar a la piscina perquè havies de fer la digestió -sagrada digestió malgrat a l’escola tinguéssim piscina a les tres de la tarda!- i que s’acabaven d’arrodonir amb les paginetes idiotitzants de torn. Per als pares també devia ser complicat perquè aviat vaig començar a experimentar que el meu oblit de les feines era correspost amb un oblit per part seva igual, en el mateix sentit i de la mateixa intensitat. A tercer, el llibre va quedar pràcticament en blanc, i, al curs següent, ja no me’l van comprar. Havia triomfat el sentit comú. Jo tenia vacances i si algun envejós em volia fer treballar no ho aconseguiria fàcilment!

Jo no era gandul, era endreçat. Els exercicis, l’estudi i els deures eren per l’escola. Fora de l’àmbit estrictament col·legial, a mi que no em busquessin. Tenia, no obstant, la immensa sort que no calia que em donessin un paper amb deures per a que jo solet m’empassés un munt de llibres i còmics. Aquells deliciosos àlbums de l’Astèrix o d’en Tintin, els llibres de La Galera d’en Josep Vallverdú o en Sebastià Sorribas, algun exemplar original, de paper marronós i cruixent d’en Josep Maria Folch i Torres -relíquia del temps dels meus avis- i altres lectures que m’absorbien completament. Entenc que si el meu fill estigués endollat vint-i-cinc hores al dia a la televisió, a la Play, l’ordinador i el Wattsapp, potser desitjaria que l’escola em facilités una excusa de pes per desenganxar-lo. Ara bé, als qui ja s’espavilen solets, potser que els donem un vot de confiança i els deixem en pau, no?

Algú dirà potser que fomento la ganduleria, és un argument que he llegit en comentaris a Internet i que he sentit també en companys professors. Em reafirmo, no sóc gandul, sóc endreçat. I a més, per què no? Una mica de ganduleria, ben entesa i ben distribuïda, no fa la vida més agradable?