Tinc vacances de mestre

Jo no m’ho prenc malament. No en trec conclusions amplificades innecessàriament. Com qualsevol altre, veig les cares i sento els comentaris quan dic que estic de vacances des de fa tres setmanes i encara em queda el mes d’agost. Comprenc l’enveja. Tres setmanes seguides és gairebé un luxe, encara s’han de guardar dies per completar ponts i nadals; per cert, els mestres tampoc tenim aquest problema: per Nadal ens prenem els nostres vint dies aproximadament i deu més per Pasqua.

No, no em fareu sentir mala consciència. Veig com els meus veïns i coneguts estan desitjant que torni a les aules i penso que, en el fons, això és un senyal fantàstic. Si els senyors de l’FMI es prenguessin uns mesos de vacances no crec que els enyoréssim tant com se’ns enyora als mestres. També podríem tancar en un hotel de Benidorm el Banc Central Europeu, els grans banquers i lobbies empresarials associats, els fabricants d’armament, els polítics que retallen drets i prestacions a la gent, els qui podrien fer alguna cosa perquè el món fos més humà però només treballen perquè sigui més rendible, les farmacèutiques… Estic segur que no voldríeu tornar-los a veure. Ningú no els trobaria a faltar. En canvi, els mestres, amb tots els nostres defectes, descansem uns quants dies i tothom arrufa el nas. Bé! No és que la gent em vulgui mal i li dolguin els meus dies de descans, és que sóc un professional bastant més estimat que molts d’altres i no volen passar sense mi tants dies. Com a mínim, jo pensaré això d’entrada i mentre la mirada d’enveja no es torni d’odi i els comentaris no passin de les gracietes comprensibles, em comprometo a respondre amb un somriure complagut a tot aquell que em recordi que tenir vacances de mestre és un luxe que no té gairebé ningú més.

Tenim una feina que ens manté joves, de bon humor i que serveix per alguna cosa. Aquesta és la sort de debò. Això sí que em sap greu, que tothom no pugui dir el mateix. Massa persones no poden afirmar la primera part, no tenen accés a una feina. Aquesta és una injustícia instal·lada en el cor del nostre sistema i consentida, com tantes altres, com si fos un desastre natural, com la fam a l’Àfrica o les bombes a Gaza. Dels qui tenen una feina, no gaires poden afirmar que els posa de bon humor; tampoc us ho dirien tots els mestres, la veritat. I encara queden tots els qui, comptat i debatut, no fan res que serveixi, que sigui útil en un sentit radical: compren i venen paperets que pugen o baixen de valor, especulen, prediuen… Alguns guanyen fortunes i, en canvi, no tenen les nostres vacances.

El gran secret no és que tinguem molts dies d’esbarjo. La gran sort de la majoria de nosaltres és que pensar que hem de tornar no ens remou l’estómac.

(I ara em prendré uns dies de vacances. Si el senyor Wert o la senyora Rigau no em remouen la consciència en excés, o si no passa alguna altra cosa prou remarcable com per treure’m del meu descans estival, em permetreu que no publiqui durant unes setmanes. Ens retrobarem, com a molt tard, a principis de setembre. Gràcies a tots els qui m’heu anat seguint tots aquests mesos. Gaudiu del vostre estiu!).