Xiulades, silencis i castells

L’arribada a la TAP és sempre un cúmul d’abraçades i salutacions. La wifi continuava sense ser cap meravella. Saludar els companys de la premsa. Li recordo al Josep Torrenyo, verd com el que més, que ens juguem un sopar amb una colla twittera d’apostes castelleres.

Gent sense seient ens ha envaït algunes cadires que eren pels mitjans acreditats i tot això ens ha fet viure moments especialíssims. El millor, sens dubte, és la gran explicació sentida al darrere. El noi li explica a la seva mare que el 7 de 8 està format per una estructura d’un 3 i un 4 -sí, sí- i que, aleshores, el 5 de 9 el formava un 4 i un 1. Té la seva gràcia, estaven mirant un 4 de 9 amb agulla. Després ho han rematat. Com és que la Jove de Tarragona compta fins a onze? “Per l’onze de setembre, mama!”. I jove, i jove, i jove, jove, jove es pot picar igual de mans que el famós crit d’independència. Si no era veritat -que no ho era- no estava pas mal trobat.

I més. Al lavabo m’hi he trobat un paquet de cleenex, obra caritativa d’algú que ha vist que no quedava paper de vàter. Al costat hi havia apuntat un número de compte corrent, de veritat. Potser esperava recompensa.

I qui s’ha quedat sense entrada l’ha vist per La Xarxa. Hi tinc debilitat i potser peco de poc objectiu, ja que sovint són companys. Recordo un cop, per Patum, entrevistant Mossèn Ballarín. Em va dir que a Catalunya la salvaven els seus pobles, que tenien empenta i imaginació. Avui, colles castellers i televisions locals eren l’empenta de Catalunya i han fet un Concurs per televisió com mai.

El millor dels castells són els seus silencis. Els silencis que es fan abans dels grans castells i l’esclat amb l’aleta. El pitjor són les xiulades. Porto tota la tarda preguntant-me d’on ha sortit la gran desafecció pels verds. De qui és culpa? És per pur joc? És per aquella bandera gegant i tants càntics? Potser els Castellers de Vilafranca han d’aturar-se un moment i pensar-hi. Potser la resta de castellers han d’aturar-se i recapacitar què són per a ells els verds, que a banda d’avorrir-nos guanyant els últims set concursos, ens han ensenyat abans que ningú els millors castells de les últimes dècades. Dóna molt per pensar-hi.

Miguel de Unamuno va dir allò de “Venceréis, pero no convenceréis” i potser és això el que els ha passat als verds. He sortit de la plaça tarragonina i tenia la sensació que els Castellers de Vilafranca s’emportaven el primer premi, però que la Colla Vella de Valls i la Jove de Tarragona eren els guanyadors del Concurs d’avui, encara que mai ho posarà en cap llibre i no serveix per a res. Recordarem els tresos de deu i la torre de vuit -i prou- i la sorpresa que ens van donar.