Repressió i represa

21 de gener, la nostra ciutat durant el franquisme commemorava l’entrada de les “tropas nacionales”, Ara en faria setanta sis anys. La dictadura havia instaurat aquesta commemoració que era evidentment d’obligat compliment. El programa d’actes era gairebé el mateix, festivitat de caràcter cívic polític i l’obligada missa exequial i el consabut homenatge davant el monument a los “caidos” que naturalment només homenatjava els que consideraven els seus, els vencedors; els altres, els perdedors, restaren ignorats durant molts anys i encara avui hi ha qui posa través a poder-los retre el record corresponent.

El silenci dels capvespres tristos i foscos –restriccions d’electricitat tanmateix- de la ciutat durant el mes de gener era trencat, cada dia 21, per les estridències de les sirenes de les fàbriques que amb el seu udol volia recordar com Yagüe al front del seu “Cuerpo del Ejército Marroquí” entrava a Vilanova, en el seu llenguatge “liberaba” la ciutat, entrava a una ciutat vençuda i segurament cansada de tanta i tanta guerra i ho feia sense cap mena de resistència pública i és que els que havien de sortir-ne fugint ja ho havien fet. A la ciutat doncs s’inaugurava una època que va ser  trista, fosca, anorreadora de moltes iniciatives i d’una brutal repressió sistemàtica i planificada.

Els franquistes triomfant no sols va interferir dictatorialment en la vida pública sinó que va interferir notablement en les vides privades i en les relacions socials.

L’entrada  de les tropes nacionales a Vilanova i també, per descomptat, a totes les ciutats va suposar el final de la guerra oberta però va començar una nova guerra, més silenciosa, i selectiva, potser menys cruenta que anava clarament a eliminar aquelles persones o institucions que podien suposar una possible llavor per una represa  política, cultural i social.

I aquesta foscor, que es va estendre en la vida cultura i aquesta repressió social, també va afectar al món de la premsa, que a la nostra ciutat havia tingut una riquesa i una pluralitat més que notable.

Començava una època d’obscurantisme de molta incomprensió, de revenges miserables i mesquines, de tantes i tantes situacions anòmales que anaven adreçades a aconseguir el defalliment i la desfeta dels nuclis culturals organitzats que eren l’esquelet vertebrador del país.

És evident que les noves autoritats sorgides de la guerra civil i sense cap mena de homologació democràtica no tenien cap interès en que sorgís novament una premsa lliure i que servís com element de creació d’opinió a través de la informació lliure veraç i contrastada. El Pensament únic no accepta dissidència.

Al final de la guerra a la ciutat només es publicava el Full Oficial de l’Ajuntament de Vilanova, que era l’òrgan d’informació del mateix Ajuntament, era premsa de guerra, per tant amb una informació molt concreta sobre el que havia de fer la població i d’informacions de caràcter força esbiaixat ideològicament com era ben lògic. Així mateix van aparèixer diversos fulls que servien més d’entreteniment que no pas d’informació, destaquen els títols com Cok-tail, Diari de les oficines, L’estaca......

Acabada la guerra hom pensava i així ho manifesta Pujol i Bernadó en el seu treball sobre la premsa vilanovina (Assaig cronològic de les publicacions vilanovines. Pairalia. 1949 ) que reapareixerien novament periòdics com La Defensa, que era l’òrgan de la dreta vilanovina i la seva redacció estava composada per un bon nombre de capellans de la població o del Diario de Villanueva, però la realitat va ser qui ni una ni l’altra publicació van ser del gust dels vencedors, segurament les raons foren diverses però no se’ns pot escapar que La Defensa estava escrita en la seva època  final en català i amb una certa posició inserida en el catalanisme conservador i clerical, després d’una època d’haver-se escrit en castellà aparegué en català i, per tant, era impensable que els nous dirigents de la ciutat ho podessin tolerar, per altra banda els capellans que  figuraven com a titulars quan arriben els franquistes no són a la ciutat, o bé han mort a la guerra, o be han hagut de marxar per evitar la persecució i per tant dificilment poden reclamar els bens o la capçalera i editar-la altra vegada. I segurament les raons per la no aparició del Diario fos la seva permanent ambigüitat, allò de nedar i guardar al roba i potser aquesta indecisió fou la causa de que el veiessin amb una excessiva tebior en moments en que calia estar al costat d’un bàndol i si no et converties ràpidament en enemic, allò tant fratricida de mi o contra mi. El Diario de Villanueva no era ni carn ni peix i per tant no havia fet adhesions incondicionals als vencedors. Més endavant aquesta ambigüitat va jugar a favor de recupera la capçalera per part del Movimiento Nacional. 

La primera publicació –registrada en el mateix estudi esmentat de Pujol i Bernadó-  que va sortir a Vilanova de manera legal no va ser fins a l‘any 1940 i fou La Hoja Diocesana, no cal dir quin era el contingut de la publicació i per tant quina era la voluntat de les noves autoritats.

Però malgrat el moment extraordinàriament dur i en un ambient de repressió a la nostra ciutat va aparèixer una publicació que sense potser poder tenir la condició de publicació en el sentit estricte comercial sí que tenia la voluntat d’informar i de comunicar i per altre banda existia la voluntat de continuïtat com ho palesen el seguit d’exemplars que es van publicar. Es tracta de la revista Superació que va sortir a Vilanova el mes de març de l’any 1939, dos mesos aproximadament després de la “liberación” de la ciutat però encara quan oficialment el Caudillo no havia emès aquells comunicat que vam veure reproduït en moltes façanes d’ajuntaments de Catalunya: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco, Burgos 1º abril 1939.”

Superació era una revista manuscrita i distribuïda a mà casa per casa, era obra d’un col·lectiu de joves amb Francesc Serra Estruch al capdavant, on es van publicar treballs literaris en català i també algun que altre text  d’informació que podríem qualificar de primera resistència, potser encara no represa però ja hi havia un certa dissidència al que manava l’oficialitat del moment. Difondre idees en un moment extremadament complicat i en fer-ho casa per casa també tenia el problema del perill d’una possible delació tant pròpia dels primers temps del franquisme i incentivada per les mateixes autoritats .

Superació no va constar fins molt més tard en els catàlegs de les publicacions, va ser quan a través, anys més tard, que l’autor de la mateixa, Serra Estruch en va explicar les vicissituds en la revista L’Esplai publicació que va estar vinculada a TVC, projecte de Televisió Catalana cap els anys setanta . Serra Estruch va ser membre del Front Nacional de Catalunya va estar vinculat al món audiovisual i fou cofundador del ICE (Institut de Ciències de l’educació).

La repressió del franquisme fou generalitzada a Vilanova i arreu, però sempre van existir petis nuclis, a voltes individualitats que no van acceptar aquella situació i van començar lentament i modestament a fer oposició, a no acceptar submisos la derrota, realment l’aventura de la revista Superació és un modest exemple de treball amb voluntat de rebutjar la situació que es vivia en aquell moment i és també el paradigma del que després ja seria una estructura més o menys consolidada del ressorgiment de la voluntat de represa.

No va ser gens fàcil a la Vilanova del franquisme i no va ser fins a l’any 1951, és a dir més de quinze anys desprès de la fi de la guerra que no sortiria a Vilanova una nova publicació en català, fou Folklore, aquesta és ja una altra història per un altre article.

Avui ,quan la llibertat de la premsa és gairebé total en els països democràtics, l’amenaça d’una censura generalitzada és més que dubtosa i quan encara ressonen el crist a Paris a favor de la llibertat d’expressió després de l’atemptat a Chali Hebdo, avui es necessari fer una recordatori de temps passat, que van ser temps d’una repressió contumaç, planificada i executada de manera sistemàtica, per demostrar que malgrat les dificultats la llibertat sempre perviu.