Repressió i represa (II)

En l’anterior escrit sobre la represa de la premsa vilanovina a la nostra ciutat acabàvem comentant que després de Superació s’hauria d’esperar ben bé una quinzena d’anys a que una altra publicació de la ciutat estès escrita en català i tingués una orientació no vinculada al règim franquista.

Esmentàvem la publicació Folklore que apareixia a l’any 1951.

Però abans d’això, de la sortida de Folklore, cal d‘alguna manera fer esment a l’aparició del Diario de Villanueva y la Geltrú, per veure com es va desenvolupar la renaixença de la premsa, pel que ha significat durant molts d’anys com a única representació de la premsa a la nostra ciutat. El Diario va superar el temps, i va saber adequar-se  a les diverses realitats que al llarg dels anys s’han anat donat fins arribar als nostres dies, ara amb una diferència, gairebé fundacional i constituent, del que representava el Diario els any quaranta. Res a veure si bé hi ha una línia de continuïtat de canvi i adequació a les necessitats de la ciutat.

Havíem comentat que s’esperava després de la guerra una immediata aparició el Diario de Villanueva després de l’arribada dels “nacionales” però no va ser ben així i la sortida de la publicació va tenir una gestació força interessant des de l’òptica del moment fins la seva sortida a l’any 1942. Els promotors del Diario de Villanueva de després de la guerra civil va estar molt amatents al moment en que vivien i alhora van tenir molt clar que durant molts anys serien la única publicació de la ciutat i això els permetria una certa impunitat a l’hora de donar les informacions i fer la seva feina de programa i proselitisme.

En unes notes de les reunions prèvies a l’aparició de la publicació hi ha algunes apreciacions prou interessants. Per exemple la manera com comptaran els subscriptors: “Tendrán que estar suscritos en el periódico todos aquellos individuos que ya lo eran antes en el mismo diario, mas los que estaban a la Defensa y en los periódicos de izquierda Democracia, El Carrer, Rao y Vida Nueva; al objeto de acoger todos estos elementos que sostenían dichos periódicos de temperamento rojo, no es solamente para miras económicas sino también para un elevado sentido de postulado de las ideas que informan el GMN (Glorioso Movimiento Nacional.)”

Es veu doncs quina és al voluntat fundacional de Diario, per una banda cobrar via inscripció una mena d’impost revolucionari aquells que tenien temperamento rojo (gran figura lingüística i política) i per altra banda possiblement afermar allò que després seria conegut com el vilanovisme, és dir que malgrat el que es pensi o es digui si s’és vilanoví és bo, tendeix a ser bo. Bastir un diari franquista amb voluntat d’assimilar a una escassa i tènue dissidència és una premissa prou interessant. Ho aconseguiria en part en acceptar diversos col·laboradors que els domaven, sinó l’impossible homologació democràtica, almenys una visió de moderada d’integració social. Francament fals i equívoc.

Però si hi havia la voluntat (més aviat obligatorietat) de ser plural en quan a subscripcions no ho era pas en la seva voluntat de transmetre informació i opinió. Vegis com es concebia la pluralitat: “Como para mucho tiempo este periódico tiene que ser el único que se editará en al localidad porque no hay motivo de que salga otro, ya que los postulados de la vida política, social y religiosa están incluidos en la unidad estricta que señala nuestro invicto Caudillo, será portavoz de todas las actividades que se realizan en esta villa y por tanto se considerara órgano oficial y oficioso de la vida religiosa, de la casa Sindical, del Ayuntamiento, Juzgados, Comandancia Militar y como boletín de la todas la delegaciones de la F.E.T. i les J.O.N.S.” Definitiu!  

En aquest context es feia difícil qualsevol expressió periodística que no estès en la línia del pensament oficial per tant no es estrany que la pobresa en la pluralitat d’opinió fos una realitat incontestable.

L’aparició de Folklore amb la modèstia d’una revista com la que en aquells moments podria sortir és doncs un desafiament soterrat i silenciat a la raó oficial i al pensament únic que campejava a la ciutat i al país.

Folklore, sortit a l’any 1951, constitueix un intent força reeixit de fer una premsa diferent i, malgrat encara s’hagueren d’escriure obligadament algunes planes en castellà, hi havia una voluntat clara de preservar i potenciar el català com a llengua d’expressió informativa. Aquets fet la fa mereixedora de ser la primera publicació escrita en català de després de la Guerra Civil (de fet no seria fina l’any 1962 amb l’aparició de Vivac que hi és la primera publicació escrita només en català).

Folklore apareix en el panorama cultural vilanoví amb el subtítol de “Circular para los socios de la sección folklórica del Centro Interparroquial de la Acción Católica” . En sortiran vuit números i encara, com he dit, porten alguna plana escrites en castellà obligatòriament. La secció Folklòrica va estar primer sota l’empara de la Sociedad Coral La Union Vilanovesa el Coro i posteriorment al Centre Catòlic, aquesta secció tingué moltes activitats de caràcter cultural i popular, es movia i procurà eixamplar els àmbits de la llibertat i de l’expressió del catalanisme a nivell cultural en moments en que el buit era notable.

Participà activament en els actes d’entronització de la marededéu de Montserrat l’any 1947 i a partir d’aquí generen  molta activitat a la ciutat amb l’ideari d’una catalanitat profundament arrelada al cristianisme. La revista comptà amb un seguit de col·laboradors que en aquells  moments podríem dir que era el bo i el millor del panorama de les lleters vilanovines. Hi podem, en els sumaris, trobar noms com  els de: Teresa Basora, Jaume Barberà, Albert Virella, Antoni Pujol i Bernadó, Pau Roig, Joan Rius Vila, Xavier Garcia, Albert Ferrer...

Els sumaris del vuit exemplar són diversos i tracta temes de caire local, d’aspectes cultural i hi difonen alguns autors locals.

A l’any 1985 va aparèixer un llibre editat per l’Ajuntament de l’Àngel Olivé i el Xavier Garcia que sota el títol de La secció Folklòrica de Vilanova i la Geltrú, Una contribució al redreçament cultural del poble després de la desfeta, explicava les activitats de la secció i també el paper que va tenir la revista. En el llibre definien la revista d’aquesta manera: “El 1951 va néixer una circular informativa –modesta però de gran significat-  la major part d’ella escrita en la nostra llengua, però també articles en castellà com encara exigia aquell temps”. I podem trobar també una curiosa definició del tarannà de la revista. Olivé i Gracia diuen: “ Pels qui, perquè ells no ho són, o en son enemics, qualifiquen els bons nacionalistes del nostre país com de catalans de sardaneta i Moreneta, valgui l’exemple d’aquesta Circular (per Folklore). Precisament s’hi parla poc de sardana i Montserrat....”. No està malament

És evident que a l’any 1950 el règim franquista encara estava molt consolidat però les necessitats econòmiques i la necessitat de l’ajut exterior van fer que la repressió fos ja molt més selectiva i l’entrada de tecnòcrates al poder també va relaxar l’expansió ideològica que seguia encara essent present en moltes de les accions de les autoritats i molt presents encara, també, a la vida pública. Tanmateix però hi hagué també espais (i el factor església hi tingué un paper molt important) en que determinada joventut volia enllaçar amb els ambients culturals i socials  d‘abans de la guerra recuperant tradicions i aspectes culturals. No és una mimètica recuperació sinó que es va deixant també un impromptu molt més adequat al temps. La vida ciutadana es normalitza (diguem-ho així, generosament) mica en mica apareixen entitats, agrupacions i clubs esportius, però en el món de la premsa més enllà del Diario que té el monopoli informatiu de la ciutat les altres publicacions com Folklore, o com la revista de La Talaia (que neix en aquells anys en llengua castellana), són encara publicacions que van movent-se obligadament i necessàriament en cercles reduïts i amb molt de compte i encara amb moltes prevencions.

Seguia la repressió però s’assentaven, encara feblement les bases i es posen les bastides fràgils que faran  possible una primera recuperació i posteriorment la resistència.