S’apropa l’hora del comiat a la història de la filosofia

Acabo de començar el curs en el qual, si no s’hi posa remei a partir de desembre de manera immediata, m’acomiadaré de l’ensenyament de la història de la filosofia. Els alumnes que ara fan primer ja no la cursaran, ja no hauran de llegir fragments de les obres que han il·luminat occident, ja no caldrà conèixer el nom d’aquells que van aconseguir que la raó prevalgués per sobre del fanatisme, la superstició o l’autoritarisme. Persones totes elles incòmodes, com Sócrates, que va deixar-se la vida en educar els joves en idees com el bé i la justícia en comptes d’ensenyar-los a triomfar en la vida. (No sé per quina estranya associació d’idees he pensat ara en l’OCDE i les seves indicacions sobre l’educació) O com Plató, el qual va veure clar que la democràcia corrupta que s’havia establert a Atenes era un mal sistema polític perquè, a més de no procurar el bé de les persones, portava de cap a la tirania (Ara m’han passat en un segon, com si fos la meva vida sencera, un munt de cares conegudes dels telenotícies) O John Locke, que va pensar, un segle abans de la revolució francesa,que tots els homes i les dones tenim drets, que l’estat existeix per garantir-los, i que si un governant no compleix amb aquesta missió, estem plenament legitimats per substituir-lo (No sé què pensaria ara, quan els governs s’agenollen davant els poders econòmics i oprimeixen els dèbils a qui haurien de protegir) No em vull descuidar d’Stuart Mill, que va procurar delimitar amb precisió els límits de la intervenció de l’estat sobre la llibertat de cada individu i va advertir dels perills dels sistemes democràtics per tal que estiguéssim a l’aguait i defensar-los, ni de Friedrich Nietzsche, el més hàbil de tots en l’art de deixar al descobert les nostres hipocresies i enganys.

Mai la filosofia s’ha avingut amb els poders polítics, mai ha estat còmode per als tirans aquesta mania d’alguns de pensar per si mateixos, de qüestionar, de criticar. No era còmode Marx per a l’Europa burgesa i benestant però tampoc ho havia de ser per a la Unió Soviètica estalinista. No resulta convenient deixar a la vista els mecanismes del poder tal com els van retratar Maquiavel, Max Webber o Hannah Arendt; recordar per què Giordano Bruno o Miquel Servet van cremar a la foguera o què feia el tercer Reicht amb els llibres.

El Partit Popular, sempre més amant de l’ordre que de la llibertat, ha fet possible aquesta pèrdua. Una retallada cultural que patim ja ara paradoxalment com a millora de la qualitat educativa. Què és el que entenen per qualitat? La formació bàsica per accedir al mercat de treball? Aquest és l’objectiu? La societat rebrà pocs beneficis d’una formació estrictament instrumental, pragmàtica, enfocada a la cadena de muntatge. Les humanitats en general, no només la filosofia, són les que forgen personalitats potser menys productives però més crítiques, més capaces de governar-se, de veure més enllà del partit de futbol de diumenge, de buscar nous camins que ens aportin més esperança de cara al futur.