Sobiranies

L'Estat de les Autonomies ha comportat l'evolució de l'Estat Espanyol, unitari i centralista, cap a un estat profundament descentralitzat pel que fa a la despesa. A vegades fa l'efecte que ja no es pot descentralitzar més.

Malgrat això, la resposta des d'alguns sectors provinents de la perifèria peninsular és la demanda de més autonomia o independència i s'acusa al govern central de ser centralista. D'altra banda, quan es pregunta als ciutadans, sempre hi ha una part que demana més centralització i una altra que demana una major descentralització. Paral·lelament al procés de cessió de sobirania cap a la Unió Europea, ens dessagnem internament, immersos en una discussió perenne que no sembla acabar mai.

Com pot ser que estiguem federalitzant Europa i pretenguem separar-nos amb l'excusa que volem ser més sobirans? Com és possible que sent un dels països més descentralitzats del món demanem descentralitzar-nos encara més? Són contradictòries les tendències centrípetes i centrífugues movent-se a diferents nivells? Per què no som capaços de superar la discussió? Per què ens mostrem tan passionals i som incapaços d'escoltar? Potser estem situats en un paradigma erroni?

És veritat que l'Estat Espanyol s'ha descentralitzat molt. Però també és veritat que la coordinació política entre Autonomies no és la millor, ja que en les decisions que afecten a tots, en gairebé res participen les comunitats autònomes. També és veritat que en allò que afecta la nostra participació a Europa, les decisions no són coparticipades, com sí que passa en d’altres països federals com Alemanya. Per tant, tot i gaudir de molta descentralització el nostre estat pateix d'un defecte que fa que sembli poc democràtic. No obstant això, cap de les dues respostes que es donen -centralització versus independència- semblen les apropiades: no solucionen els problemes que ens afecten i en discutir-les produeixen encara més enfrontaments.

El nacionalisme independentista planteja una sortida enganyosa a aquesta situació, perquè continua amb un model d'estat com l’actual. Encara que proposa un estat més petit, l'independentisme no canvia per res el model d'Estat en la presa de decisions, que continuaria sent unitari. La fal·làcia també es troba, per part del nacionalisme separatista, en la postergació de la solució dels problemes que ens afecten en el moment de la subdivisió territorial, sota el mantra d'una pretesa homogeneïtat cultural que ens situa com a "diferents" davant la resta de espanyols.

Tanmateix, tampoc el nacionalisme centralista ens soluciona el problema, encara que descentralitzi la despesa, perquè el model de la presa de decisions continua sense ser compartit en els assumptes que ens afecten a tots i la percepció global és que cal democratitzar el sistema.

Quan es parla de convertir l'Estat Espanyol en un estat federal, no estem parlant de centralitzar més o menys. Estem parlant de caminar des de l’estat unitari o l’estat-nació, propi del segle XIX cap a un estat federal de sobiranies compartides a l'estil alemany. Quan diem que Brussel·les decideix, en realitat ens referim al fet que els 28 estats que componen la Unió Europea han discutit, votat i acordat tirar endavant determinats acords, dels quals els diferents països se senten corresponsables. En molts casos, això significa cessió de sobirania (euro, Shengen, Banc Central Europeu, etc.), però la presa de decisions es fa de forma coordinada. Tot i la cessió d'autonomia cap a Europa (sentit centralitzador) i que actualment més del 80% de la legislació espanyola ens ve condicionada per l'europea, només l'1% del PIB s'ha cedit a la UE. Però tot i no compartir el pressupost, la Unió Europea continua construint-se com estat federal, igual que ho són els EUA, l'Índia, Austràlia, Brasil, Mèxic o Alemanya. Si no volem passar a tercera divisió, estem en un camí sense retorn, perquè tot fa preveure que d'aquí a 15 anys la presa de decisions a nivell mundial dependrà dels països grans, en la seva major part organitzats com a estats federats.

A diferència d'Europa, en el nostre estat autonòmic la descentralització de la despesa és màxima, tot i que la recaptació és compartida, però els aspectes comuns que afecten tots els espanyols es prenen centralitzadament. La solució no passa per dividir-nos, sinó per democratitzar-nos, però no amb més descentralització de la despesa, sinó amb més coparticipació en la presa de decisions que afecten els espanyols, tant en clau interna com a nivell europeu.

El que distingeix el nacionalisme del federalisme és la naturalesa de les relacions que s'estableixen en la presa de decisions de cadascuna de les seves parts, no les dimensions territorials on aquestes es prenen. Com tampoc es defineixen les unitats de la presa de decisions per la homogeneïtat cultural, perquè cada vegada més, les societats son més plurals i les identitats són compartides. Per tant la solució no està en si som una única nació o som plurinacionals, ni en subdividir el territori buscant l'homogeneïtat interna, ni en defensar la indivisibilitat a ultrança, tots dos conceptes derivats de l'estat-nació.

Cal canviar el paradigma de la discussió, la solució està en aprendre a organitzar la diferència en la globalitat. És a dir, en modernitzar el model democràtic de la presa de decisions: moure'ns cap a les sobiranies compartides i cap a la lleialtat i la coresponsabilitat quan les decisions ja s'hagin pres.