El mar de les ombres,

Joan Pinyol (Capellades, 1966), escriptor de llarg recorregut i catedràtic d’Ensenyament Secundari, acaba de publicar El mar de les ombres (Onada edicions).

El mar té les seves ombres, i els seus dimonis. El mar com a metàfora de la vida i també de la mort, el seu revers. El mar era venerat en el món antic, i temut. Des de ben aviat el mar va ser navegat, sobretot els mars més a mesura humana, com el Mediterrani. Però el Mediterrani també té els seus perills, els seus monstres. En parlen els grans poemes èpics com l’Odissea. Els oceans són camins atractius per als navegants amb esperit aventurer, amb desig de descoberta, però també es poden constituir en una tomba a cel obert. En un viatge per mar es pot perdre la vida si no bufen bons vents, si les aigües són alçades en onades gegantines a causa d’una gran tempesta, si hi ha grans animals marins tant a la vora de la nau que la posin en perill.

En aquesta atmosfera de perill ha d’emmarcar-se la novel.la de Joan Pinyol, que situa el seu relat en un viatge a bord del Reina Maria Cristina, un vaixell de la Companyia Transatlàntica que fa el trajecte Barcelona - Buenos Aires. Som a l’estiu del 1909, i, per tant, els viatges eren llargs, duraven més d’un mes. En aquests viatges a vapor, més segurs que no pas els de les grans naus a vela, també podien donar-se molts entrebancs tècnics o provocats per l’atzar. En la novel.la de Pinyol se’n donen per culpa d’una tempesta. Però també es poden donar problemes entre els passatgers, sobretot si entre ells, camuflat de mil maneres, ha un Kraus que va liquidant a tort i a dret tanta gent com li fa nosa.

Aquest assassí a bord posa de cara a la paret el capità, els oficials i la tripulació del Reina Maria Cristina, que li van a l’encalç sense èxit. El sinistre personatge del Kraus, doncs, pren un gran protagonisme en aquest relat que té com a argument la fugida cap a l’Argentina del jove Miquel, nascut a Capellades com l’autor d’El mar de les ombres, que s’escapa d’anar a fer la guerra al Marroc. Amb un rerefons històric, doncs, assistim a la persecució a mort del Miquel per part del Kraus, un col.laborador de l’exèrcit espanyol que, a més, té un passat ple d’ombres: és un fugitiu de la justícia, té a l’esquena una galeria de morts a banda i banda de l’Atlàntic, és un malànima, un home sense cap escrúpol per matar.

Complementen les figures del protagonista Miquel i el fosc antagonista Kraus, la jove Alba, que en aquest viatge acompanya el seu avi cec, en Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica, així com membres de la tripulació que amb empatia ajuden el jove polissó a ocultar-se del monstre que escampa mort durant tot el viatge. El relat en el qual l’autor, ben dosificat, crea enjòlit fins a l’últim capítol, està contrapuntat per les anotacions de l’Alba al seu diari, on explica les seves impressions del viatge, els seus secrets més íntims, i la lectura de l’Atlàntida de Verdaguer, el mític continent enfonsat sota les aigües.

Cal llegir en El mar de les ombres un missatge moral de fons, il.lustratiu per a persones en formació, com els alumnes de batxillerat de Joan Pinyol. Així com el mar té les seves ombres obscures com la gola de llop, també nosaltres, en la pell del Miquel, tenim els nostres Kraus, figures de les dificultats de la vida, a vegades tan grans que la posen en perill. No obstant això, les podem vèncer amb un entorn fraternal com el que troba el Miquel en la persona del cuiner Mauri, del mariner Domènec, o de la seva estimada Alba. Sols podem anar lluny, però en la companyia solidària dels altres encara hi podem anar més. L’altre, doncs, pot esdevenir també la nostra força enfront dels embats de la vida.