L'algoritme

En aquesta època que vivim i que es vanagloria de ser un temps 2.0, estem envoltats d’algoritmes. De conjunts de regles explícites que resolen un problema en un nombre finit de passos.

Tenim un conflicte amb la factura de la llum? Doncs truquem a un número de telèfon que en el seu dia va ser gratuït -però que cada dia ho és menys- i ens posem en mans d’un algoritme que, mitjançant successives opcions de prémer una o altra tecla, ens va dirigint cap a una persona física (fins aquell moment parlem amb una màquina, un ordinador amb missatges pregravats) que teòricament ens resoldrà el problema.

De fet, estem reproduint aquell joc més o menys infantil del “Qui és qui” on hem d’encertar, fent preguntes, el personatge ocult. “Porta ulleres?”, “té el cabell ros?”, “Du bigoti?” son qüestions que ens permeten descartar grups de candidats fins el moment que només en quedi un. Grups de preguntes que constitueixen un algoritme.

Amb una propietat força interessant. Cada cop que l’apliquem a la mateixa figura, el resultat obtingut serà idèntic. A no ser que el nostre contrincant faci trampa. Podríem doncs assimilar-ho a un mecanisme automàtic i, per tant, a una forma d’actuar perfectament transferible a una màquina. Potser per això, el joc ja quasi no es ven amb capsa, fitxes, etc.. sinó que s’ofereix com una App, augmentant així els beneficis del fabricant. De la mateixa manera que els caixers automàtics (un altra algoritme que permet aconseguir diners sense entrar a la sucursal bancària) permeteren reduir plantilles i, per tant, augmentar els guanys de la banca.

Però tornem al cas de la factura de la llum. Perquè el món perfecte regit per algoritmes que semblava anunciar-nos aquesta forma d’actuar, mostra cada cop més errades, falles de seguretat, incerteses i altres perills que tots intuïm. Defectes que no son imputables als algoritmes, als processos automàtics, sinó, en la majoria dels casos, a qui els va dissenyar, confegir o aplicar. Als humans.

Perquè, si la persona amb qui finalment parlo és incapaç de resoldre’m el problema, algú m’ha fet trampa (i robat els euros que em costa la trucada). Algú ha jugat brut per dur-me al carreró sense sortida que m’obliga a recomençar el procés.

En determinats camps com la informàtica, tot això ha fet un pas més. El resultat final no és una persona amb qui parlar. És un document que JO haig de llegir. Que JO haig d’entendre i que diu que JO faci certes coses per resoldre el problema. Dit curt i ras. La solució ha deixat de ser un “Què puc fer per vostè?” per convertir-se en un “Ja s’ho farà”.

Amb una torna irritant. La pregunta sorneguera que sol anar al final. “Aquesta informació li ha estat útil?”.

Faig tota aquesta reflexió perquè acabo de sentir a la radio que alguna audiència o tribunal acaba de decretar que desestima la denuncia que hi va haver contra Miguel Angel Rodríguez per haver dit que a Artur Mas potser li convenia que l’afusellessin... perquè a Espanya no hi ha pena de mort!!!. Just quan hem llegit que el fiscal del procés contra les primeres autoritats catalanes (Carme Forcadell i el president Puigdemont) està decidit a seguir endavant i demanar penes de presó per haver permès que el Parlament aprovés documents on es plantejava estudiar i treballar per una possible independència de Catalunya. Quin és, en cada cas, l’algoritme?

Perquè, vista la teoria del mecanisme operatiu actual de la justícia, res hauria d’impedir que funcionés per algoritmes. Com el “Qui és qui” dels nostres menuts. O potser els codis (penal, civil, canònic...) no son en el fons unes bateries d’opcions encadenades que dirigeixen cap a una sentència? Imagino un acusat contestant al telèfon: “Si ha robat, premi la tecla 1, si ha matat, premi 2....” per seguir responent, un cop premuda la tecla 1: “Si ha robat més d’un milió, premi 1, si menys, premi la 2”.

D’aquesta manera, amb sentències automàtiques, potser tots plegats recuperaríem la confiança en la justícia que, lentament, estem perdent. Perquè, per no seguir amb l’exemple de les diferències de criteri en judicis polítics o d’implicacions polítiques, acabo amb un altre exemple.

Una tria a Google sobre les paraules “condemna” i “lladre” em porta aleatòriament a un cas en què un lladre entra en un domicili amb engany i roba 1.200 euros i unes quantes joies poc valuoses a una dona, per acabar condemnat, aquest juny, a 7 anys i nou mesos de presó. La mateixa tria aleatòria amb “Gurtel” i “penes” ens explica que, al marge de Correa i Crespo, les penes demanades per la resta d’encausats s’enfilen en algun cas fins els 40 anys. No seria millor aplicar un algoritme? Fer jutjats automàtics? Com els caixers dels bancs.