Celebrant vint-i-cinc anys de feina

M’agrada la meva feina. Puc dir-ho; sé que és un privilegi. Sé que no és la situació més freqüent. Veig gent que pateix perquè no tenen un lloc de treball o el que tenen és amb data de caducitat propera. D’altres, més que una professió, tenen un mitjà de guanyar-se la vida, una ocupació remunerada, de vegades molt ben remunerada, però que de cap manera els omple o els identifica com a persones. Aprofito que estic d’aniversari per deixar clar, malgrat tot el que pugui escriure en to de crítica o de denúncia, que la feina d’ensenyar no la canvio, que m’hi trobo bé, que no arribo a casa fet pols, ni tremolo els diumenges a la tarda, ni em vénen suors fredes abans d’entrar en una aula. I ja en fa vint-i-cinc anys.

Em va agradar treballar amb els petits de la casa. Veure com aprenien a llegir i a escriure, a expressar-se, a raonar, a conviure, em feia sentir viu. Físicament era esgotador, però llavors era jove. Podia portar-ho amb total despreocupació, tocar la guitarra, riure. Recordo moltes rialles compartides amb alumnes i amb companys. Alguns d’aquells nens i nenes ara són mestres, músics o les dues coses alhora. Quan en veig les fotografies a les xarxes o me’ls trobo en persona en reconec els somriures, en distingeixo encara els temperaments, me n’orgulleixo dels seus èxits com si encara fossin alumnes meus. No té preu.

Des de llavors han passat lleis, projectes, disposicions, adaptacions i molèsties legals i burocràtiques de tota mena. Han desfilat vedettes de la innovació que no han innovat res i s’han oblidat ràpidament; el nombre d’alumnes ha disminuït i ha tornat a augmentar; el salari se’ns va equiparar gairebé a la pública per després ser-nos retallat exactament com a la pública i al final, després de tot aquest anar i venir i donar voltes sense saber on aturar-se, sincerament, res, res en absolut de tot el que pot venir de l’exterior de l’escola, ni m’ha ajudat ni m’ha fet perdre la il·lusió. Podeu comprendre que a hores d’ara ja només espero que no se’ns destorbi gaire. Al cap i a la fi, i com a mostra del desgavell generalitzat, l’especialitat de magisteri que vaig estudiar l’any 1992 deixava de tenir sentit el 1994 –perquè desapareixia l’EGB-, la filosofia que també havia estudiat era foragitada per tornar al cap d’un temps de la mà d’Esperanza Aguirre i el seu decret d’humanitats –ens hem d’agafar a qualsevol cosa- i tornar a quedar en suspens ara mateix. Finalment, em guanyo el gruix del meu sou com a professor de català, cosa que mai vaig sospitar que seria el meu futur i que, contra tot pronòstic, m’agrada.

Algun cop em trobo amb antics companys d’estudis, d’aquells que vam acabar ara fa vint-i-cinc anys. A alguns els sembla que va ser ahir, a mi de vegades em fa l’efecte que ha passat un segle. En tots ells veig la mateixa il·lusió, les mateixes ganes, el mateix entusiasme, matisat per l’experiència però de cap manera reduït. El sistema s’aguanta sobre les esquenes de tots els mestres i professors com ells i elles. Si no l’hem cagat del tot és perquè a dins de les aules i en el contacte amb els nois i noies i amb les seves famílies hi ha una sèrie de gent que posa tot el sentit comú i tota l’energia disponible en corregir les atzagaiades periòdiques de les altes instàncies. Són l’airbag del sistema. Cuidem els educadors si us plau, a tots ells, fins i tot als mediocres. Ens hi juguem molt.