La sortida

No deixa de ser sorprenent –si més no vist amb poca perspectiva- que la gent que acaba de votar en unes eleccions com les nord-americanes, surti al carrer per dir que Donald Trump no és el seu president. Aquí –i allà fins ara, no ens enganyem- tot passava la nit electoral. Els que havien guanyat destapaven el cava i cridaven i ballaven fins ben entrada la nit i els que havien perdut, plegaven la pancarta i marxaven cap a casa a posar-se el despertador per l’endemà.

Els analistes, basant-se en les mostres de sang o d’orina de les enquestes a peu d’urna, s’han afanyat a donar-hi explicacions en clau interna. Nord-americana. Que si Clinton tampoc agradava a ningú. Que si els ciutadans estan cansats de la seva classe política. Que si no podia ser que dues famílies, els Bush i els Clinton, acabessin manant setze dels darrers vint-i-quatre anys, en una mena de monarquia alternant que repartia el poder suprem entre elles, avui tu i demà jo.

Però tot sempre en clau interna. Com si els EEUU fossin un planeta independent de la galàxia mundial. Un ratolí de laboratori tancat i aïllat en una gàbia al que tothom observa i estudia. I jo crec que cal analitzar el fenomen en el seu context global, conscients que quan una papallona batega les ales en un lloc, es pot generar un tornado en un altre punt del planeta.

Per això m’agraden les teories que comparen la victòria de Trump amb el Brexit de Gran Bretanya. Tot i que entenc que els hi manca un darrer pas. Una darrera deducció per passar de la comparació a la generalització. Perquè tots mantenen encara el caràcter solidari de governs i nacions. I penso que és aquí on cal fer la dolorosa reflexió. La de que hem arribat a un estadi on tot s’hi val. On tothom mira de salvar als seus i deixa als altres que li fan la vida impossible en mans de l’atzar.

Ja hi va haver un president dels EEUU que va impulsar aquell famós “Nord-Amèrica pels nord-americans”. I que el va acabar convertint en un “Amèrica pels nord-americans” que suposà envair Nicaragua, atacar Mèxic, foragitar Espanya de Cuba, etc... Però també va implicar abandonar Europa i la resta del món a la seva sort. De què ens estranyem, doncs, ara que surt en Donald Trump i ressuscita aquella idea un cop constatat el fracàs del alternatiu “new deal” nord-americà que prometia bona vida per tothom i que, arràn de les dues guerres mundials, va acabar assumint el paper de germà gran de tot el món occidental?

I quedi clar que si parlo de fracàs d’aquell “new deal” que significava democràcia arreu del món de la ma dels EEUU, ho faig precisament en clau interna dels EEUU. Perquè, poc o molt, la democràcia s’ha escampat i ha avançat. Però, si som honestos, hem de reconèixer que ho ha fet de forma tutelada i un punt subsidiària. Depenent de la generositat del germà gran. O potser nosaltres no varem passar al bàndol democràtic a canvi, entre altres coses, d’entrar a una OTAN on qui manava i mana és l’oncle Sam?

Ara, pel que sembla, aquell oncle Sam un punt fatxenda però generós amb els seus amics, als que fins i tot deixava posar els peus a la tauleta del menjador mentre parlaven d’Iraq, s’ha cansat de ser cornut i pagar el beure. I ha decidit mirar pels de casa seva i deixar que els altres s’espavilin i treguin les seves pròpies castanyes del foc.

I clar, girant una mica la vista enrere i buscant les raons del “brexit” britànic, em pregunto si, en el fons, els ciutadans del Sr Cameron no van fer en aquell moment com han fet ara els votants de Trump. Mostrar el seu descontentament amb les pretensions europees de posar tota l’economia en un mateix sac. Replegar-se als seus quarters d’hivern.

Els nord-americans son conscients que, sols i aïllats, es treuen del damunt una colla d’obligacions econòmiques que els hauria de permetre viure millor. Els anglesos eren conscients que, fora de l’euro, podien remenar més cireres en el marc d’una economia globalitzada. Fins i tot l’estat espanyol sap que amb una Catalunya que paga ho té molt millor que sense ella. Per tant, la reacció és lògica. Poc solidària, poc democràtica, autoritària i tot el que vulgueu, però en el fons lògica. O no és humà l’instint de supervivència i de millora?

Serà poc solidari?. Certament. No cal ser un fletxa per entendre que cada milionari necessita, per viure bé, un nombre determinat de pobres que li facin la feina i li donin benefici. Per tant, si hem anat donant poder a certes persones, nacions, grups, etc... sense garantir-nos la capacitat de control sobre aquest poder, ara en tenim el resultat. Els poderosos dient i aplicant allò de: “Jo a la meva, i els moros que els mati Déu”. I els seus criats, ciutadans, militants o el que sigui, aplaudint-ho. Quin remei!!

Democràcia. Que sola t’estàs quedant......