Millor sense revàlides

Sembla que va ser el comte de Romanones –per cert, ministre d’instrucció pública en dues ocasions a principis del segle passat- qui va dir allò de “facin la llei i deixin-me el reglament”. Amb un saludable cinisme, entenia com s’havia de fer per esquivar els efectes no desitjats de qualsevol disposició legislativa. Sembla que un dels seus deixebles més superficials ha estat recentment l’ex-ministre Wert. Tota la xerrameca de la millora de la qualitat educativa i la modernització no tenia cap sentit ni cap lògica i ni tan sols era coherent amb les propostes i els currículums que es proposaven. Ara bé, si volien impedir el funcionament d’una legalitat superior, com és la transferència de les competències en matèria d’educació a certes comunitats autònomes, la via d’uns econòmics i estrafolaris exàmens centralitzats semblava prou adient. Que la conselleria redacti el que vulgui, que els centres proclamin la seva autonomia, que s’ensenyi a les aules lliurement, però després tothom a passar per l’adreçador d’un examen necessari per a l’obtenció del títol. I l’examen es pensa, s’escriu, a la Meseta, amb ulleres madrilenyes. “Que se note el efecto sin que se aprecie el cuidado” aconsellava Gracián; llàstima que la intencionalitat en els seus descendents queda excessivament visible.

En pura lògica liberal, la revàlida era la solució més eficaç per la millora dels indicadors educatius. Dels indicadors, no de l’educació. Una prova quantitativa, que acabés amb un número i uns índex. En pocs anys, les escoles i instituts de tot el país estarien ensenyant amb l’únic objectiu de superar la revàlida amb la màxima qualificació possible. Es publicarien rànquings, classificacions per autonomies amb millors i pitjors resultats, els governants tindrien la classificació per centres i esgrimirien la seva publicació com a arma de persuasió massiva. En temps de retallades es podrien destinar més recursos als centres més eficaços, o sigui, els més ben puntuats. Qui faria cas de les disposicions de les conselleries? Qui s’esforçaria en educar quan l’únic important seria l’ensinistrament per a unes proves? Qui ho podria discutir tot plegat si els indicadors numèrics ens dicten que anem pel bon camí? Els currículums i les programacions perdrien tota la seva importància, les conselleries d’ensenyament passarien a ser figures decoratives, l’autonomia dels centres es reduiria a decidir sobre llibreta amb anelles o amb espiral, una qüestió angèlica que causa enceses discussions en alguns claustres.

És un acte reflex del sistema polític imperant. L’estat no cal que es preocupi per les inversions, per la qualitat de debò, per la formació, per les plantilles, per les instal·lacions. L’èxit o el fracàs està en uns exàmens que fan uns alumnes. Tot depèn d’ells, l’estat només certifica un grau d’assoliment. Cultura de l’esforç. Si això no va prou bé, no et queixis, no critiquis, no demanis, no assenyalis. L’únic responsable ets tu, estudiant que podies haver treballat més, o tu, treballador que no t’havies format prou, o tu, client bancari que vas fer cas d’un assessor i no et vas llegir la lletra nanoscòpica del teu contracte hipotecari.

Crec que estem millor sense revàlides, certament, però no per les raons que alguns esgrimeixen. L’educació a Espanya corria el risc de quedar reduïda al model autoescola: ensenyar per passar un examen. Tothom sap que les autoescoles, en un cert sentit, no t’ensenyen a conduir, t’ensenyen a obtenir un permís. Anàlogament, la millora de la qualitat hagués quedat reduïda a l’èxit en passar una prova. Un artifici comptable que ens podria fer perdre de vista que l’educació és quelcom més profund i que necessita un ambient més lliure, com qualsevol àmbit de relació entre persones.