El gat i la rata

Acabaré que tornaré a la meva estimada gastronomia. A buscar els orígens del Xató o els plats de la vegueria. Més que res perquè em sento com el hàmster de la roda (paràbola darrerament més usada que el “bueno” a les converses o el “dit això” a les tertúlies) que torna a passar pel mateix punt cada cinc segons. I no voldria cansar-vos excessivament ni contribuir al que, cada cop més, em sembla una maniobra de distracció. Perquè si la darrera setmana us parlava de les escapolides del PP, aquesta entenc que toca parlar del joc del gat i la rata (en el fons, atacs i escapolides) que s’està fent a Catalunya. Tant en clau de relacions amb el govern central com de relacions entre els partits que tallen el bacallà aquí a casa nostra.

Comencem pel primer. No em negareu que té molt de joc pueril, el públic intercanvi d’ironies i retrets que es llencen la Moncloa  i la Plaça de Sant Jaume sobre un tema tan important com els pressupostos. Que si: “Tinc una partida amagada del pressupost per fer el referèndum, elis, elis!!”. Que si: “Pues si la descubro te lo impugno en su totalidad, hala, hala!!”. Insisteixo. Un joc pueril més propi de nens malcriats que saben que la pilota és seva –cas de Madrid- i nens que, a força de no tenir res, han esdevingut pillets que saben dur l’aigua al seu molí.
Només cal veure com el govern de Madrid s’afanya a contraatacar l’impost català de les begudes ensucrades amb un impost similar que, en ser de major rang, anul·li el català. Exactament el mateix que va fer amb l’impost sobre els dipòsits bancaris, primer assumint-lo a nivell de tot l’estat per desprès posar-lo a valor zero i aconseguint així que Catalunya no tingui ni un euro més.

Però, i aquí es quan començo a tenir el complex de hàmster, la cosa no es limita a la relació directa amb Catalunya. Com que, de moment, Catalunya forma part d’Espanya, el govern de Rajoy considera que tot allò que tingui o impliqui algun català, ha de ser igualment combatut. I quan l’oposició li cola i aprova al Congrés una proposició sobre salari mínim, el govern espanyol es treu de la màniga un article de la sacrosanta constitució que li permet negar-se a complir-la perquè suposa un augment de la despesa pública. I això, dit el mateix dia en que el mateix govern fica la mateixa ma de sempre a la mateixa quasi exhaurida bossa de les pensions. Aquella que el pacte de Toledo obligava a no tocar, que Zapatero va començar a pessigar tot dient que ho tornaria, que els agafava per invertir en un negoci de beneficis importants mai mostrats ni explicats, i que el govern del PP ha seguit esquilmant a consciència, sense cap mena de remordiment i ni tan sols, si més no aparentment, voluntat de reconstruir-la en el futur com deia Zapatero.

El segon aspecte –les relacions internes dels partits catalans- és per mi tant o més preocupant que el primer. Perquè en aquell, el PP no enganya. Pot jugar al gat i la rata com quan el ministre Català –el de justicia, no la Dolors Montserrat- diu que “este gobierno no ha concedido ningun indulto”, es reserva l’interpretació del “este”. Per tots els governs del PP? Per tots els governs de Rajoy? Pel govern nomenat fa tres setmanes?. Habil. Pueril però hàbil. El que dic, fent la mateixa trampa que el ministre. Aquest PP no enganya. Son els altres partits els que es deixen enganyar. Practicant “bonisme” cap a un PP que, si per alguna cosa es caracteritza, és per tergiversar arguments, forçar raonaments o estirar conclusions. I que si ha de interpretar uns fets, ho te més clar que l’aigua. D’entrada, l’explicació que perjudica més al contrari i l’exonera més a ell. Com ara que Rita Barberà no robava, es deixava dur per la seva tendència a creure en la bona fe de la gent.

Però tornem al segon aspecte. I constatem com a casa nostra tenim instal·lat una mena de Dr Jeckyll i Mr. Hide a tots els nivells. Una doble personalitat que fa que de dia ens mani Junts pel si mentre de nit es barallen, de forma més o menys soterrada, els partits que la crearen. Que mentre el president Puigdemont es nega a anar a la reunió de presidents autonòmics, el seu vicepresident es vegi, on sigui i quan sigui, amb Sáenz de Santamaria. Que la Cup, els dies parells critiqui els pressupostos del govern, i els imparells els recolzi. Els pressupostos o la seva presentació, que per mi ve a ser el mateix. Per què si tant partidàries son les CUP d’anar per feina, perden el temps en aquest joc del gat i la rata? Aquest teva meva de “Si m’agraden te’ls aprovaré” al que els altres responen “Jo faig tot el que puc, ja ho veus”, replicats immediatament per un “bé doncs, et deixo que els presentis i vagin al ple, però ja veurem que faig”....

Entretingut ho és, però de debò, vosaltres creieu que això és vida?