Maquiavel

Si algun polític actual guarda paral·lelisme amb el funcionari florentí que ens traslladà amb els seus textos els fonaments de l’acció diplomàtica, aquest és, sens dubte, Soraya Sáenz de Santamaria.

Al marge d’estar, com el florentí, atenta a tot el que passa per informar i ajudar a prendre decisions –algunes ments cargolades diuen que les pren directament- al seu cap, darrerament hem vist com ha passat a l’acció en l’àmbit català.

Ignoro si a partir de la lectura de “El Príncep”, però que el PP està traient faves d’olla de l’actuació just començada de la vicepresidenta, és força evident. I el més fotut de tot és que alguns independentistes irredents segueixen negant l’evidència, afirmant que la cosa no anirà més enllà d’un enèsim intent fallit de fer passar bou per bèstia grossa. Que tot son gestos de cara a la galeria.

I aquí rau, al meu entendre, el problema. La galeria s’ha acostumat a pensar i decidir a cop de titular periodístic, davantal radiofònic o contundència tertuliana. I en aquest escenari, la gent del PP està progressant més que els nostres alumnes davant l’informa PISA. Vestint-se la pell de xai i posant a treballar el seu equip de maquilladors professionals. Estratègia maquiavèl·lica que no para de donar-li més audiència real, tot i l’aparent pallissa que rep en tots els fronts.

Ja ho deia Maquiavel, cal donar imatge de bon noi però actuar amb absoluta fredor i implacable estratègia.

Ara, el PP s’esforça, seguint l’exemple de Sáenz de Santamaria, en donar imatge de partit demòcrata i dialogant, però la realitat apunta a què segueix fent tota la guerra bruta que pot contra els seus veïns i rivals. Com interpretar sinó que, en la seva primera visita a Catalunya, tot i dir que venia a veure empresaris catalans, la vicepresidenta rebi Iceta a la Delegació de Govern on, diuen, hi té un despatx? No crec que li hagi fet un donatiu per pagar les multes dels diputats díscols, però sí que penso que ha buscat donar imatge de dona dialogant.... amb els que tenen idees clares. Tan dialogant, que son justament els que varen votar contra ells, defugint la vergonyant abstenció del PSOE oficial i oficialista, als que rep i amb qui mostra bona sintonia.

Però la realitat, maquiavèl·lica, és encara més cruel. Perquè mostra com el PP fa la guerra bruta fins i tot als seus teòrics amics. Com interpretar sinó que, en aquesta mateixa visita i en el mateix lloc, rebi Arrimadas? Que potser no té Rivera cada dia al despatx del costat al Congrés de Madrid? No serà que, un cop aconseguit el suport del PSOE pels pressupostos i amb la carta amagada de les eleccions anticipades, el que busca el PP és alliberar-se dels 150 compromisos signats amb Ciutadans? Per la via de la seva emprenyada que, insisteixo, els tornarà a deixar com els nens bons de la pel·lícula als que els altres tenen mania. Maquiavel en estat pur.

Perquè, a veure, si el que mou la vicepresidenta a venir és el problema català, com és que ni tan sols es planteja una reunió amb algú del govern o el Parlament? Tant interès hi ha en deixar-los com a ens tancats, no dialogants, i hostils cap a qualsevol proposta d’entesa que vingui d’Espanya? La resposta és sí. Aquest és l’objectiu.

La cerimònia de la confusió es remata a Madrid amb una tercera guerra bruta, esperpèntica, amb els seus enemics declarats de Podemos. Acusant-los públicament de mal educats. De trencar una regla o llei no escrita en convocar la seva trobada nacional –per cert, esperpèntic també el ball de noms que fa Podemos per no dir-li congrés a la trobada- el mateix cap de setmana que el PP munta el seu sarau.

Al marge de recordar-li al PP que, en aquesta legalitat que tant defensen, allò que no està escrit no existeix (per la mateixa regla, podríem aplicar el seu argumentari al nostre dret d’autodeterminació, no?) potser cal preguntar-los de què tenen por? Que els focus i les càmeres estiguin més per Podemos que per ells? No és, precisament, el que estan fent amb Catalunya? Posant els focus i els micròfons d’esquena a la Generalitat.

Maquiavel no és patrimoni de ningú, senyors del PP. Altra cosa és que els seus rivals siguin tan ingenus de caure de quatre potes en els paranys que el florentí denunciava i oblidin la que era afirmació medul·lar des dels seus primers escrits. Que el millor règim possible és una república organitzada.

Gaudeixin doncs del seu triomf, senyors del PP. De la seva organització tramposa i, per molts, corrupta. Algun dia, quan els seus rivals s’adonin -o els ciutadans ens adonem- que la força del consell de Maquiavel no està en el substantiu sinó en l’adjectiu, tot aquest castell de cartes que han muntat, s’enrunarà.

Per això Maquiavel –seria trampós no dir-ho- quan escriu el segon i més conegut dels seus llibres, El Príncep, no té cap inconvenient en aparcar la república i declarar-se partidari del personalisme. Això sí, del personalisme organitzat. Deixant clar que aquest règim sol morir amb el personatge organitzat, mentre la república organitzada té –no sempre, diguem-ho també- la possibilitat de perpetuar-se en les institucions organitzades. De perdurar sense haver de recórrer al messianisme i la fe que encara practiquem en la nostra desorganitzada monarquia.