Summerhill

Fou –i segueix essent encara avui- una escola anglesa que, des de la seva fundació el 1921 per Alexander Sutherland Neill, serví de model a molts dels que volíem canviar l’educació i, a partir d’aquí, la societat.

Perquè en Neill fou pioner en el moviment del que s’anomenaren escoles democràtiques. Definida com una escola anti-autoritària i llibertària, Summerhill posava pel damunt de tot la felicitat dels infants que acollia. Amb uns horaris i continguts flexibles i sempre tenint en compte la voluntat i opinió dels propis alumnes.

Era normal. En paraules del seu fundador, calia educar persones lliures. S’acabava de passar la I Guerra Mundial, es començava a rebutjar l’educació calvinista del segle XIX on no hi havia llibertat i el mestre o educador era un dictador, i s’era conscient que aquella educació havia estat un factor clau en la separació entre rics i pobres. Calia experimentar noves vies per veure de crear ciutadans nous. Diferents i millors.

Avui em plantejo, vistes algunes situacions que estem vivint, si aquella veneració per Summmerhill, recollida en la nostra escola activa, no ens està passant factura. Per allò de la suada però present “llei del pèndul” que ens du d’un extrem a l’altre.

Perquè, de la mateixa manera que havia vist en alguna d’aquelles escoles com un alumne cridat pel professor al seu despatx, li responia que ja passaria quan pogués, avui veig com les CUP responen a Junts Pel Sí que, tot i haver pactat els pressupostos, ja veuran si els aprovaran o no quan sigui l’hora. Amb una diferència respecte l’alumne de l’exemple. Les CUP ho “argumenten”. Diuen que el pacte que signaren era només per seguir treballant per la independència de Catalunya. Que en cap cas suposava l’aprovació final dels comptes. Curiosament, on no es diferencien les situacions comparades, és en la resposta de l’interpel·lat. El professor acceptà calladament la replica del nen. Junts Pel Sí, en el fons i la forma, també.

En ambdós casos podríem parlar de nens aviciats, consentits, malcriats, etc.. Nens de conducta imprevisible que esdevenen petits tirans capaços de destarotar qualsevol situació d’harmonia familiar o social. I que, a més, ficats com estan en la cultura del caprici, son fàcilment manipulables per adults malintencionats que els punxin. O creieu que realment calia enviar les forces de seguretat a interceptar l’autobús on viatjaven els dos “cupaires” reclamats pels magistrats per cremar fotocòpies de la foto del rei? Jo penso que tot estava previst i calculat. Que el què es buscava era la rabieta de nen malcriat de la CUP que tornés a posar en perill, per enèsima vegada, el procés endegat pel Parlament català per aconseguir la nostra independència.

Però seria injust que el meu anàlisi s’aturés aquí. Perquè Summerhill potser generà ciutadans capriciosos i un punt incoherents, però venia d’on venia i ningú estava ensenyat. Professors i pares també haurien d’assumir la seva part de culpa. O nosaltres els hi hauríem d’atribuir, que ve a ser el mateix. Quan salta a la vista que un nen està malcriat i que potser necessita un calbot –metafòricament parlant- els demès hauríem de deixar de riure’ls les gràcies i fer-lo trending tòpic a les xarxes socials. Perquè això no fa més que incrementar el seu vedetisme i, si molt m’apureu, el seu egoisme.

En tenim un exemple en la sociologia de l’educació d’alguns fills de matrimonis separats. Amb dues variants. La dels pares tolerants que, amb la separació, inicien una cursa per demostrar-se que son els més enrotllats i permissius, buscant al meu entendre passar-li la culpa a l’altre membre de l’ex-parella. O la dels pares intolerants que, en quedar sols, sembla que emprenguin una creuada contra els drets dels fills per demostrar al món que son els més responsables i que l’ex-parella és la causa de tots els mals. Quan, en el fons, el resultat és el que és. I si el fill està malcriat és resultat d’un treball en equip dels dos progenitors. Bo o dolent, això només el temps ho dirà.
Parlava de Catalunya, però l’exemple, com sempre sol passar, és perfectament aplicable a Espanya. O no han convertit als partits nacionalistes i a les noves formacions en uns nens malcriats?

Ara, els pares separats per la caiguda del bipartidisme (PP i PSOE per si algú dubta) poden optar per ser permissius i donar-li al fill tot el que demana (ho fan amb el PNB i, de forma més subtil, amb C’s) o per ser intolerants i negar-li al fill fins i tot les activitats extraescolars (o no és el que fan amb Junts Pel Sí o amb Podemos?).

Estan en el seu dret. Faltaria més. Però, per favor, que no acusin a l’escola d’inculcar idees dolentes o als fills d’abusar dels drets oferts. Com a mínim, que reconeguin la part de culpa que els pertoca en tot aquest desgavell. La compra del mòbil, l’elecció d’escola o la del company de viatge, vull pensar, segueix essent lliure.