Reencarnacions miserables

Vaig començar a llegir el darrer llibre d’Olga Xirinacs, Reencarnacions miserables (Arola Editors) a Roma. Ara trobo que aquesta circumstància no planejada s’ha convertit en una connexió mental amb Tarragona, l’antiga Tàrraco romana, la ciutat on es desenvolupa una novel.la que, com en les comèdies i tragèdies de Shakespeare, enmig dels tràfecs de la vida de cada dia si tracten temes transcendentals com la reencarnació, la vida de l’ànima, la memòria dels reencarnats, si en tenen, ja que en general sembla que no es recorda res de les vides passades, això si hem tingut vides passades.

El tema de reflexió no és menor, perquè segons vaig llegir en el seu dia en un petit llibret d’Omraam Mikhaël Aïvanhov, ‘des del moment en què accepteu la llei de la reencarnació, comenceu a comprendre que a cada esdeveniment vital, al qual li correspon una causa més o menys remota, té la seva raó de ser’. No pas en la tesi que es desenvolupa a Reencarnacions miserables. El seu principal protagonista, el reencarnat Eusebiu Piatra, troba que la seva successió de vides, totes miserables, no tenen cap sentit. Ell pensa que els seus naixements i morts han estat arbitràries, com si els déus juguessin als daus. Ho veu amb perspectiva, ja que té memòria de les vides passades. I està tan desanimat, tan cansat de passar d’un cos a l’altre, sempre amb esforç, que ja vol plegar. De fet, el seu antecessor, Eusebius Frank, va morir molt jove, potser ja tan fatigat com ell. Però és ell, Eusebiu, que ha nascut bessó amb un altre reencarnat, Virgil, amb qui ha compartit el ventre d’una gitana romanesa establerta a Tarragona amb el seu clan, qui, amb consciència, i a la primerenca edat de dotze anys, decideix apartar-se de la vida de cada dia durant un any per pensar què ha de fer, què podria fer per evitar una altra fatigosa reencarnació, una altra vida miserable...

Resta amagat per la família d’adopció que ja l’havia acollit quan era Eusebius Frank i els seus pares havien fugit de la persecució dels nazis. En record d’Eusebius, mort prematurament, ara acullen i protegeixen Eusebiu Piatra amagat a les golfes. En les hores que la família treballa venent llaminadures en un quiosc de la rambla tarragonina, el noi troba un camí en el soterrani de la casa. En aquest espai en el qual l’aire hi queda aturat, hi té el seu habitatge un personatge peculiar, Jaume Rius. No ens entretindrem a explicar els avatars que han portat Rius a viure en aquest santuari perfecte, on es preserva la seva vida fràgil. Això forma part de l’enjòlit de la novel.la que té altres ingredients com ara la lluita entre clans de gitanos, que a Tarragona n’hi ha de vells i de nous, i les reunions nocturnes a casa dels Frank, la família que acull Eusebiu. En aquestes reunions d’amics una mica lletraferits, el jove explica les seves vides passades, i uns se’l creuen, altres no. Però a tots fa pensar, com l’autora, per personatge interposat, fa pensar els lectors en qüestions metafísiques. En aquestes reunions on es pren cafè i es beu xartrès, hi ha un gos que per algun dels seus gestos sembla humà... És potser una ànima reencarnada en un gos en el seu camí descendent? La pregunta, com tantes altres, no té resposta.

Edificada sobre l’antiga Tàrraco, Tarragona té un subsòl riquíssim, no només de vestigis romans sinó també de la ciutat que s’ha anat forjant pedra sobre pedra, però preservant, com la mateixa Roma i les seves catacumbes, tota mena de santuaris interiors en diferents capes del subsòl, ja siguin veritables santuaris, llocs de rés o capelles tombals, o amagatalls de múltiples guerres, amb estances on arrecerar-se i galeries per fugir. Així, doncs, la novel.la d’Olga Xirinacs transcorre en dos nivells, el de la ciutat exterior i la ciutat interior, imatges de la nostra vida, que també transcorre entre el nivell físic i les preocupacions de naturalesa espiritual.

Quant a l’amistat que es va forjant entre el jove Eusebiu Piatra, savi de ser amb tantes vides a l’espatlla, i Jaume Rius, savi de llegir escrits i fórmules per preservar la vida i fent-ne experiment en ell mateix, té, ella sí, la seva raó de ser. Perquè no hi ha savi sense deixeble. La transmissió del saber és necessària. Perquè de res no serveix el que se sap si no es transmet a un altre que també vol saber. Una altra mena de vida, la saviesa, si es vol veure així. Potser sabent, o esdevenint conscients de les nostres vides, és la manera d’acabar no amb les reencarnacions (que no sabem si es donen o no, ara per ara no ho podem comprovar), però sí les reencarnacions miserables. Misèria no és el mateix que pobresa, és indigència de l’ànima. I aquesta indigència la podem evitar. O no?