Òscar Jiménez: "el maltractament psicològic és la pitjor negligència mèdica"

“No canviaria la meva vida per la que tenia abans, ara sóc més feliç”. Qui pronuncia aquestes paraules no és una persona qualsevol, és el sadurninenc Òscar Jiménez, qui ha sofert una cadena d’errors mèdics que es van iniciar en una operació d’hèrnia discal al febrer del 2012 i que va culminar dos anys més tard deixant de caminar i acabant en una cadira de rodes.

Durant aquests 24 mesos la seva vida va canviar com un mitjó, a l’hora que vivia una calvari de patiment físic, i psicològic, que el va portar a fregar fins i tot la mort. Actualment es troba pendent d’almenys tres operacions més però les seves vivències ja s’han convertit en tot un referent. I és que tota la seva història l’ha plasmada en un llibre titulat “Impossible” (amb la síl·laba “Im” apareixent tatxada en portada de manera molt significativa) del qual ja s’han esgotat totes les publicacions en paper i que és tot un èxit de vendes al portal Amazon. A més, tots els beneficis els destina a l’Associació “Qui té a qui” Amics dels Discapacitats del País del Cava.

El llibre és un exemple de superació davant una situació inversemblant, escrit per una persona que afronta la vida “sense gens de negativitat. Diuen que les persones que acabem en cadira de rodes tardem entre 5 i 6 anys a acceptar-ho psicològicament. A mi, o encara no m’ha arribat aquest procés o sóc diferents dels altres”.

Jiménez assegura que “el passat està menjat i paït; i pensar en el futur no m’arreglarà res. Intento no pensar perquè no sé com acabarà, el que sí que espero és estar mínimament així com ara”.

A banda de la mobilitat a les cames, les negligències mèdiques també li han implicat perdre un 80% de la oïda de l’orella dreta i pèrdua de visibilitat que li ha obligat a portar ulleres per primer cop a la vida.

El sadurninenc, de 35 anys, explica que “he après a valorar la vida, les coses del dia a dia”, alhora que afirma que “de fet, faig més coses ara: bici adaptada, boxa, etc. i em plantejo reptes que mai abans havia pensat”. El que més valora de la seva situació és “poder ajudar a gent que passa per mals moments, és una cosa que t’omple”.

Jiménez tenia una màquina d’excavació, tasca que combinava amb la d’operari de magatzem d’unes caves. Tenia 32 anys fins que un dia de febrer del 2012 va notar una rampa darrera l’esquena i que no podia moure la cama dreta; aquell dia, a més a més, es va pixar sobre. Tot quedar sorprès i preocupat per aquest fet, conseqüència de la mencionada hèrnia discal, ni podia arribar imaginar el procés que començava aleshores.

Malgrat el canvi de vida provocat per errors humans, Jiménez té clar que “un metge no et vol fer mal, això es pot perdonar” però lamenta que “el maltractament psicològic és la pitjor negligència mèdica”. I això és el que denuncia el penedesenc. Durant uns mesos en què va combinar el patiment corporal amb el de la incertesa de saber què li estava passant, es va sentir impotent davant la falta de comprensió del personal mèdic que l’havia operat en primera instància “i que no creien el què els explicava, ni tan sols accedien a fer una nova ressonància al lloc de l’operació per comprovar si havia passat alguna cosa inesperada dins el meu cos, com així es va acabar demostrant 40 dies més tard de sortir del quiròfan”.

Ara ja fa vuit mesos que Jiménez va deixar de caminar, segueix pendent de les futures operacions però ell mira endavant, vol gaudir d’una vida que li ha canviat però afronta amb valentia i decisió els obstacles que sap que s’anirà trobant pel camí. Tot un exemple de superació.