Del bolero, i el bolerista Alfredo Villagrán

En anar sumant a la vida mesos per centenars, te’n adones, encara més, de l’esgotament d’un altre any a punt de ser acomiada’t.

De fa temps ens consumiren les dolces nits d’estiu amarades d’efluvis florals; jornades de sol adormit a la pell en dies de calor.  Aquelles nits, quan s’escolava des de la llunyania melodies enamoradores, com els boleros, enamoradís i sinuós moviment musical, que admetia des de l’abraçada tímidament carnal de les parelles fins altres moviments cadenciosos sempre amb accent i aroma amorós.

Uruguai, no es pas terra de boleristes, però sí pot presumir amb Buenos Aires, d’haver donat a llum al Tango, ball que va haver de ser presentat davant el mateix Papa de Roma a principis del segle XX per poder obtenir llicencia eclesiàstica.

Però no volia anar pas per aquest camí en parlar de les melodies que enamoren ànima i pell en escoltar-les i sí, d’un uruguaià, Alfredo Villagran, de veu sensual i càlida com s’acostuma a  qualificar els registres sonors que s’endinsen en l’ànima perfumant-la de records vibrants i inesborrables.

Romanticisme d’abans d’ahir? No pas, mentre existeixi l’ésser humà necessitarà d’aquestes paraules i veus per engrandir el seu catàleg de sentiments amorosos, fins i tot no viscuts, però sí desitjats amb totes les fibres del cos, quasi com un alè de força per seguir la quotidianitat, masses vegades, avorrides i sense esvalotadores aventures amoroses per evocar i reviure pam a pam.

El convido a escoltar aquesta cançó amb  l’Alfredo Villagrán,  “Algo contigo”,  per evocar els vespres de lluna argentada, de la sorra, les palmeres, l’aroma salobre de la mar, la llum i el blau fosc i insinuant de la nit. Una cosa, tal vegada, similar a la que va nodrir els sentiments de l’Alfredo, viatger de costa a costa de l’Atlàntic, des de fa molts anys, en arribar a Sitges.

Un viatge totalment al inrevés del portat a terme pel sitgetà Josep Batlle i Carreó, qui albirant el 1800, després d’anteriors periples per la mar, aniria a l’Uruguai, erigint-se dins el primer quart de segle com un dels artífex de la independència d’aquell país americà; des de aleshores fins el dia d’avui l’historia uruguaiana ha caminat de la ma de la família Batlle, recordada en una placa de l’edifici nadiu dels Batlle, al sitgetà carrer Major.

S’esgota l’any, escoltarem l’esclat de coets, alçant copes en brindis de felicitat i bons desitjos. Passi el que passi, mai hem de deixar orfes les millors esperances pel present i el futur.

Torni a escoltar un bolero, rememori els seus amors juvenils, dels que foren possible i els que quedaren al racó dels més bonics records, no deixem que ningú intenti esborrar ni robar els nostres millors jocs d’amor, aquells que els boleros tornant a fer despertar i potser amb llàgrimes, melangioses, ens fan retornar a viure el millor i més apassionat dels nostres sentiments. L’amor apassionadament tendre i juvenil.

(Disseny “Algo contigo” Pilar Gea)