L'interludi

El IEC defineix un interludi com: “Farsa, entreteniment, peça de música, etc., executats entre els actes d’un misteri, d’un drama, etc.”

Diferenciant-ho d’un intermedi o mitja part en la que s’atura tota activitat per donar descans al públic. Una diferència gens banal si tenim en compte com s’ha aplicat en el nostre entorn. Només cal observar com els “intermedis” de la televisió primerenca han esdevingut interludis on les cadenes fan mans i mànegues (amb anuncis, promocions, etc.) per mantenir-nos enganxats davant la pantalla. O veure com les pel·lícules dites “d’acció” son, en el fons, una successió d’escenes de lluita amb petits interludis on es desenvolupen trames menors i irrellevants en espera de la propera amanida d’hòsties. Trames menors que, a través dels paisatges, l’humor o l’amor, intenten mantenir-nos asseguts a la cadira. I on es donen informacions que desperten la nostra curiositat (o tafaneria), al marge de tenir o no interès i rellevància per la trama.

Explico això, perquè jo estava esperançat i íntimament convençut que els partits polítics ens regalarien un petit intermedi abans de la campanya electoral. Per recarregar piles, buscar candidats, refer programes i reflexionar missatges. I m’he trobat amb un interludi que busca seguir mantenint la tensió tot evocant aquella frase dels Pastorets on el Jeremies li deia al Matias (o era a l’inrevés?) que qui bada es perd una mossada de la cassola de les mongetes.

Potser sigui un problema de l’estació que hem encetat. La tardor que, com la primavera, alguns pensadors han definit com una època de transició entre dues estacions “de debò”. La de la calor i la del fred. Una estació en què conviuen estiuets que ens fan pensar -il·lusos de nosaltres- que torna l’estiu, amb gotes fredes que anticipen el temut hivern que, agradi o no, acabarà guanyant la partida.

En el nostre entorn polític (a tots els nivells) està passant el mateix. No hi ha dia que no ens llevem amb una batussa, una sorpresa, una discrepància, una exigència... que recorda d’on venim (una investidura fallida) i on anem (unes noves eleccions).

El problema és que tal i com ens ho expliquen, qualsevol d’aquests “incidents” anticipa la fi del món en ser potencialment capaç de trastocar el nostre entorn democràtic i, per tant, de tenir transcendència més enllà del simple interludi que provoca.

Perquè, algú signaria hores d’ara que la campanya de la guàrdia civil contra els CDR no serà el detonant d’una resposta irada dels catalans contra l’estat espanyol? Però, per un altre costat, si fem una mica de memòria, segur que ens venen al cap altres accions coordinades contra la societat civil o política catalana que han quedat en no res després de ser titllades de decisives i imperdonables. Deixant-nos la sensació d’haver assistit a un foc d’encenalls per mantenir entretingut al personal.

D’exemples no en manquen. La picabaralla entre Carrizosa i la resta del Parlament o l’esbroncada de Rivera a Vic, suposaran el rebuig frontal, a les properes urnes catalanes, de Ciutadans? L’entrada d’Errejón a la política estatal implicarà la caiguda de Unidas-Podemos o, com a mínim, la impossibilitat de formar un govern de coalició d’esquerres? Les resolucions aprovades a la darrera sessió del Parlament català implicaran l’entrada en vigor d’un nou 155 de la mà del govern en funcions? La pancarta del palau de la Generalitat es convertirà en una nova senyera estelada que el govern central prohibirà?

Però tots aquests exemples necessiten una consideració prèvia. Son fets, decisions, queixes, actituds, etc... lligats al trànsit de Catalunya cap a la seva independència, o son arguments “d’interludi”, només destinats a mantenir la “tensió informativa” que molts creuen bàsica per donar rellevància al sainet que estem representant? Son graons d’una escala que du a la glòria, o cants engrescadors d’excursionista que ajuden a suportar la fatiga d’un camí circular que du al punt de sortida una i altra vegada?

De moment, tot sembla indicar que no son sinó interludis destinats a arribar al novembre amb el màxim de gent amb la papereta preparada. Una manera com qualsevol altra de generar en el públic (com amb les obertures operístiques) el desig que s’aixequi el teló d’una punyetera vegada per poder dir la nostra a les urnes. Ni que sigui amb l’abstenció.