Parlant de tèrmits...

Fa poc la Comissió de l’ajuntament de Vilanova, que havia de fer el seguiment de la pandèmia i de la dependència, ha acabat el seu treball, centrat, però, únicament en la residència dels Josepets. No coneixem les conclusions, el balanç que en fan, però sí que coneixem quina és la situació a Catalunya.

A finals de 2020 han mort 17.060 persones a causa de la covid, i 397.936 han estat infectades. L’impacte ha estat esgarrifós en el cas de les residències: 20.000 casos positius (un terç de les persones allotjades), i d’elles n’han mort 4.200 (aquestes dades no són de final d’any, són de novembre). Algunes residències han canviat d’empresa de gestió, i la més beneficiada és Onada Serveis, amb seu a Sant Carles de la Ràpita. La seva directora general és Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) i del Cïrculo Empresarial de Atención a las Personas (CEAPs). Un i altre grup actuen com a patronal catalana i espanyola dels geriàtrics, respectivament.

Tot i que les residències estan més ben preparades que quan va esclatar la primera onada en l’aspecte dels equips de protecció individual i de diagnòstic, els problemes de baixes laborals dels professionals es mantenen i agreugen. Això fa que es compliqui l’atenció mèdica perquè l’atenció primària està quasi col·lapsada.

La gestió de les residències va ser, en principi, caòtica: així ho van testimoniar representants d’associacions de treballadors de residències quan van comparèixer a la Comissió Parlamentària d’Investigació sobre la Gestió de les Residències de Gent Gran. Ara la situació ha millorat parcialment, però es segueixen detectant moltes deficiències, especialment en relació al personal. María José Carcelén és coordinadora de la plataforma Colectivo Residencias 5+1. Va afirmar que es van vetar trasllats de residències a hospitals i que s’havien extraviat temporalment residents. Alguns van ser retornats a la seva residència essent positius, i, naturalment, van actuar com a agents de contagi.

Directius de BB Serveis van ser detinguts, però segueixen tenint en funcionament residències per tot Catalunya.

Són pocs els casos denunciats, i Carcelén ho relaciona amb l’assetjament, les represàlies i exclusió social que pateixen els/les que ho expliquen. Per altra part les denúncies que s’han fet no han tingut conseqüències polítiques ni penals. El sumari de la Comissió recull, segons El Confidencial, que la situació de barreja de positius i sans ha anat de baixa, però es segueix produint. Tot i disposar d’EPI’s i millors condicions, segueix mancant el personal imprescindible: hi ha poc personal sanitari. Si s’han d’aïllar els residents positius, no és possible fer-ho dins de la mateixa residència perquè tenen cuina, bugaderia, serveis... comuns, i per tant és molt difícil mantenir un aïllament complert.

Segons la Generalitat hi havia (en el moment de l’escrit, 1 de desembre) 152 residències que no tenien controlada la pandèmia, que són 65 més que quinze dies enrere. Això significa que, si no adoptem mesures, tindrem els mateixos problemes que vam tenir a la primera onada.

Però, com està el personal (insuficient segons hem dit) que ha de fer front a aquesta segona onada de covid? El Col·legi de Treball Social de Catalunya va fer una enquesta, realitzada durant el mes de juliol per la Fundació Galatea; el resultat fa pensar, i això que la segona onada no havia començat encara (i ara ja anem camí de la tercera...): un 53,7% dels treballadors socials assegura “no poder més” i el 27,1% admeten que el seu estat de salut és “dolent o regular”. Això és un 14,4% més del que deien abans de la pandèmia. Per tant un dels sectors que ha estat en primera línia de la covid, però que sovint es té poc present, té ja seqüeles físiques i emocionals remarcables. Era el mes de juliol!!!  Abans de la pandèmia un 36% dels treballadors social manifestaven tenir fatiga; dolor, un 25%; estrès, un 32,3%. El mes de juliol, passada la primera onada, la resposta era 55% amb fatiga i un 40% estrès. Durant l’onada, un 80% patia esgotament personal; el mes de juliol era ja el 66,5%. Aquests números poden tenir una explicació: el 21,7% manifesta haver treballat més de 50 hores setmanals i el 24,1% dormir menys de 6 hores, quan abans de la covid era l’11,3%: les condicions de treball minen els professionals. Un altre element que pot contribuir a entendre aquests tants per cent és el nivell de feminització de la professió, que rep, a més a més, una càrrega molt important de cures i de tasques domèstiques.

Aquesta no és la situació que ens pot permetre mirar amb cert optimisme una propera tercera onada, tot el contrari. Deu ser important fer tests setmanals a treballadors i residents, aïllar fora de les residències els ancians positius, i donar-los l’atenció que necessiten com a persones vulnerables i com a malalts que són. Però no és suficient. Està bé oferir cursos de capacitació i actualització al personal. I millorar els sous dels treballadors sanitaris, tots, no únicament alguns metges. Però manquen professionals, no pot seguir recaient sobre el voluntarisme la resolució de moltes de les situacions. Està pendent una reorganització del món de les residències, majoritàriament en mans d’empreses privades que entenen més de finances que no de sanitat, i que el lucre deixi de ser un premissa bàsica. Les residències no han de ser un servei al públic, han de ser un servei públic, que és diferent. No es pot seguir sense revertir les retallades, totes, tant les que han vingut de Madrid com les que s’han aplicat des de Catalunya.

La biga de la Sanitat té tèrmits que van fent la seva feina destructora malgrat la pintura i el guix que s’hi posi al damunt.