26 octubre 2024 - 23 febrer 2025

Com a expert, Barbancho s'ha basat en les evidències documentals dels arxius de la Fundació a més de tota una sèrie de material inèdit aparegut en el transcurs de la investigació a partir del qual ha desenvolupat el projecte expositiu fent-lo girar al voltant de quatre persones essencials de la cultura del segle XX.

Introducció de Nekane Aramburu, directora

Els objectius fundacionals de preservar i difondre el patrimoni dels Fenosa assoleixen nous reptes en un període civilitzador de transició en què la societat no només ha passat del que és analògic al digital, sinó que s'encamina a la gran cruïlla de coneixements en un magma de discos durs externs els continguts dels quals són absorbits i encriptats per instruments d'intel·ligència artificial. Ens trobem doncs al llindar de l'enigma de noves maneres d'interactuar amb la memòria, la preservació i la transmissió del passat.

Prenem els avantatges de les tecnologies i les xarxes, però apostem sobretot pel tàctil, la proximitat i la comunicació en veu baixa. El lloc físic com a centre del retrobament i aixopluc per forjar idees en comú des de l'intercanvi en directe de les mirades.
L'antic palau dels Nin ho va fer durant segles i des dels “anys daurats” dels Fenosa això es va intensificar.

Ara, a la nostra seu, els diferents àmbits de la casa han començat de nou a adquirir el seu sentit convertint-se cadascun d'ells, segons la pròpia configuració arquitectònica, en un gran hub dels temps que igualment transcendeix la fisicitat d'un edifici la història del qual és anterior al segle XV.

L'àrea a peu de carrer, planta baixa i jardí, són els espais permanents per a les funcions museístiques i d'exhibició, la planta noble de l'antiga casa palatina es restitueix en espai relacional per a la custòdia del patrimoni i investigació sent el Centre de documentació estudis avançats. Per la seva banda, la gran nau amb golfes de la segona planta torna a desenvolupar-se com un espai de creació i residència artística.

Amb tot, impulsem línies de gestió del nostre patrimoni que s'encaminen a la recerca de noves lectures des de perspectives contemporànies, dialogant amb les troballes d'estudis precedents des de vies d'anàlisi interdisciplinàries.

El programa “Casos d'Estudi” és una d'aquestes vessants. A partir d´una proposta expositiva centrada en una selecció de la col·lecció o peça concreta, revisem la documentació existent i prospectem noves línies d´interpretació. Un dels aspectes més rellevants de la vida i l'obra de Fenosa és la seva relació amb els escriptors. L'anar i venir de la seva pràctica creativa el va portar a col·laborar amb alguns dels autors més rellevants que van realitzar textos basats en la seva obra o bé, en última instància, van propiciar trobades per disposar d'un retrat realitzat per ell.

És precisament a l'univers de la literatura on es fusiona tant la passió fenosiana pels llibres com el seu interès per compartir llargues converses amb els escriptors. D'aquells moments excepcionals tenim un gran nombre de fotografies, la biblioteca especialitzada i la notable correspondència rebuda.

Entre tot això, resulta encara complex indagar sobre les situacions viscudes, desxifrar entre línies i esbrinar les absències i les llacunes respecte a totes les experiències i sentiments no registrats. La sedimentació del temps va permetre fer transcendir grans gestos ocultant les energies subtils que van moure els actes creatius.

Si biografiar a base de dades pot ser una tasca relativament senzilla, interpretar les el·lipsis és la clau per realment aproximar-se primerament en ser i les seves circumstàncies i després a la transformació de les formes estètiques i de pensament.

La qüestió de les relacions professionals i personals amb intel·lectuals se'ns ofereix com un dilema en la majoria dels casos, un dels quals és aquest que gira al voltant de l'escriptor Jean Genet.

Com a primer cas d’estudi del cicle Fenosa i els escriptors, sha proposat al curador Juan-Ramón Barbancho presentar expositivament una anàlisi inèdita a partir del bust de Jean Genet realitzat per Apel·les Fenosa el 1950.

D'aquesta manera les interrelacions de Genet, Monique Lange, Juan Goytisolo, Víctor Viladrich i Fenosa es desvetllaran com a relats entrecreuats que tenen per escenaris centrals París i Barcelona. El cercle s'estrenyerà més si tenim en compte que tots dos van estar relacionats amb Jacques Guérin i Jean Cocteau en diferents intervals de temps i situacions de les quals hi ha referències per separat però, fins ara, no en comú.

L'exposició presenta com a eix aquell retrat escultòric que Apel·les Fenosa va realitzar Jean Genet entre l'1 i el 3 de febrer de 1950. Segons Barbancho, es tracta d'un encàrrec de Monique Lange; en un estudi anterior Betrand Tillier apunta que va ser Genet qui va vendre el seu bust a Lange. És una peça coetània a la pintura de Leonor Fini, i anterior en quatre anys als dibuixos del seu rostre realitzats per Giacometti.

Apel·les Fenosa era un escultor ja reconegut, especialment a França i aquesta raó, a més del seu interès pels artistes espanyols a l'exili, devia ser el que va motivar Lange per fer l'encàrrec segons es dedueix. És un retrat de caràcter escultòric desenvolupat amb l'autor posant a la manera clàssica. Presumptament, l'escultor i l'escriptor semblava que no es coneixien abans, encara que hi ha la carta, anterior al 1950, que el segon va enviar al primer preguntant-li per Víctor Viladrich i apunts acabats de descobrir a l'agenda personal de Fenosa del 1948.

És possible també imaginar alguna coincidència a la Barcelona dels anys 30 en les situacions que relata Barbancho, certes reunions informals prèvies als anys 40 com es dedueix d'una invitació de Viladrich a l'estudi de Fenosa i per descomptat, segons ens ho certifica la obra, el moment de la sessió per al retrat. Van tenir continuïtat aquests contactes i relació entre tots dos creadors en les dècades següents? Podrien haver intercanviat qüestions sobre els viatges al Marroc quan els Fenosa van visitar el 1968 Zagora, Tamegroute, Erfoud, Fes, Volubilis i Rabat i Genet la zona de Tànger? Per què Goytisolo va demanar ser enterrat pròxim a la tomba de Genet al cementiri de Larache?

Els focus d'entrada són diversos, l'empremta material única: l'original i les còpies del bust resultat d'aquella hivernal sessió del 1950. Descriu Tillier com aquest bust de traços irònics i crispats revela les múltiples capes de la personalitat de Genet de camuflatges enigmàtics i falsificacions lúdiques. Juan-Ramón Barbancho destaca la mirada baixa, afligida com de qui s'amaga i no es vol deixar veure. Amb tot sembla que la relació entre retratat i retratista era cordial i hi ha entre ells una mena de coneixement còmplice. La seva història precedent i posterior la podem interpretar segons els indicis documentals, en aquest procés la interacció entre els agents que giren al voltant de tot això ens servirà per avançar en noves visions que igualment ens permetran ser confrontades amb els diferents interlocutors-públics a la proximitat del museu.

Informació prèvia com aproximació al projecte

Apel·les Fenosa era un escultor molt reconegut ja als anys cinquanta, especialment a França i aquesta va haver de ser la raó per la qual suposadament Monique Lange el va triar, sabent que realitzaria un treball que reflectiria la complexa personalitat del literat. S'havia pensat que l'escultor i l'escriptor no es coneixien, almenys personalment, però hi ha una carta manuscrita que Genet va enviar a Fenosa preguntant-li per Víctor Viladrich (possiblement dels anys 1945/46) ja que no està datada. Igualment hem descobert que Genet va visitar el Salon des Superindependants de 1945 on va admirar el Monument d'Oradour segons ho assenyala a la carta a Fenosa anteriorment esmentada.

Jean Genet, literat, poeta i novel·lista, va ser Premi Nacional de les Lletres de França el 1983. Va portar una vida atzarosa, molt extrema en algunes èpoques. Va estar a Barcelona els anys 30, va freqüentar llocs com La Criolla i el prostíbul de Madame Petit i sobretot els baixos fons del port. Allà ocorren les vivències que després reflectirà a la seva novel·la “Diari del lladre”, que publicarà primer el 1948 i després el 1949 amb Gallimard, però censurada en aquesta última. De la novel·la se'n deriva el guió de la seva única pel·lícula “Chant d'Amour”, realitzada el 1950 i estrenada el 1975. L'altra novel·la portada al cinema serà “Querelle”, per Fassbinder el 1982, en què el cineasta reflecteix, no només l'ambient de port de Barcelona, ​​sinó els locals esmentats de La Criolla i el prostíbul de Madame Petit.

Monique Lange va ser escriptora i editora de Gallimard. L'editorial va publicar la novel·la de Genet el 1949 i Lange va encarregar a Fenosa el retrat de Genet el 1950. Va declarar l'enorme influència que va exercir sobre ella “Diari del lladre” i va ser admiradora i amiga de l'escriptor. Ella va presentar el 1955 Genet i Goytisolo. Amb aquest darrer va tenir una relació durant anys i posteriorment es van casar. Un matrimoni que, segons va explicar Goytisolo, es va assemblar més al que Foucault anomenava “l'amistat com a forma de vida”.

Amb ells afegim a un personatge singular certament desconegut, Víctor Viladrich.

Viladrich, juntament amb el seu germà gran Miquel, era amic de la infància de Fenosa a Almatret i en determinats moments va jugar un paper rellevant a la seva vida. Va tenir una vida d'artista irregular i compartia amb Fenosa la passió per la guitarra. Com a metge auto-experimentà amb el món de les drogues. Comptem amb la carta que Genet va enviar a Fenosa preguntant pel metge i amb una targeta d'invitació a un esdeveniment a l'estudi de l'escultor a Boulevard Saint Jacques on Genet apareix a la llista de convidats, però fins ara desconeixem quina relació hi va haver entre tots dos.

Juan Goytisolo, escriptor, arriba a París als anys cinquanta fugint del franquisme. Casat amb Lange des del 1978, tot i que ella coneixia des del principi l'homosexualitat d'ell. Goytisolo va escriure “Genet al Raval” (2009) que ens situa perfectament tant a la ciutat com sobre les vivències del literat francès.

Juan-Ramón Barbancho. Doctor en Història de l’Art. Comissari independent i assagista. Membre de la Societat Espanyola d'Estètica i Teoria de les Arts i la xarxa LIESS (Laboratori Iberoamericà per a l'Estudi Sociològic de les Sexualitats).

Ha estat professor convidat a les universitats Central i Catòlica de l'Equador (Quito), becat per la SENESCYT (Secretaria d'Educació Superior, Ciència, Tecnologia i Innovació de l'Equador).

El seu treball de recerca enfoca a l'estudi de les relacions entre cultura, política i societat, així com sobre la funció social de l'art i sobre la Memòria Democràtica LGBT.

Ha comissariat exposicions com Signos de la Ciudad (Centre Andalús d'Art Contemporani. Sevilla. Abril-juliol. Fundació Municipal de Cultura Antic Institut. Gijón, 2007- 2008), Remakes. Vídeo sobre cinema (Centre de Cultura Antic Institut de Gijón, 2008-2009), En Castellano and in other Languages: Video Artists from Andalucía and the Bronx (Co-comissariada amb Nicolás Dumit Estévez a Project Room Space, Longwood Art Gallery. Universitat de Hostos. Nova York, 2011), El elogio de la locura. Cuando los compromisos devienen en imágenes (Fundación Chirivella Soriano. Valencia, 2012), Cartografías de lo (im)posible (Centro de Arte Wifredo Lam, La Habana, Cuba, 2013), Reinas de Quito (Centro de Arte Contemporáneo de Quito, 2014), CRUCES (Museo Nacional de Bellas Artes de Chile, Santiago, 2015) o Poética de la memoria. Cómo el arte evita el olvido y dignifica a las víctimas (Palacio de los Condes de Gabia. Diputación de Granada, 2023).