Sinopsis

Aquesta és la pel·lícula més inclassificable que probablement hem projectat a la filmoteca en tota la seva història, una d'aquelles pel·lícules que has de veure varis cops només per a intentar entendre-la, i que cada vegada en faràs segurament una lectura diferent, doncs és una pel·lícula carregada de símbols, molts dels quals probablement, només entenen el guionista i més concretament el director, ja ha estat dirigida per un dels directors amb un estil més personal i intransferible del cinema europeu al llarg de tota la seva obra: l’Alain Resnais, un director sempre obsesionat per la memòria i el temps, i aquesta pel·lícula no n’és una excepció.
En una primera lectura, a molta gent li podrà semblar una pretensiosa pel·lícula d’art i assaig amb aire intelectual, de les que es feien a l’època, però el que és en realitat, com descobrirem en posteriors visionats, és un innegable exercici d'estil cinematogràfic, un exercici que rebutja tota cronologia, que barreja el real i l'imaginari, el que passa aquest any i el que va ocórrer l'any passat, en el que totes les descripcions que es fan són molt acurades, que té elegants moviments de càmera i uns enquadraments gairebé perfectes i que per últim juga amb les simetries de l'hotel i del jardí, en llenguatge del cinema d’avui dia diríem dir que té uns excel·lents disseny de producció i direcció de fotografia.

La raó per la que podríem caure en el parany del primer visionat és probablement que la línia argumental és tan senzilla com que a un gran hotel de luxe, rodejat d’uns jardins geomètrics, un estrany intenta persuadir a una dona casada de fugir amb ell, però sembla que ella gairebé no recorda l'assumpte que varen poder tenir (o no), l'any passat a Marienbad.

D’altra banda, la pel·lícula és molt rica en detalls com per exemple que el petit grapat d’hostes de l’hotel sempre formen grups estàtics o adopten postures d’estàtua, en simetria amb les que realment hi ha als jardins; aquests juguen a un joc d’aparença simple, però al que finalment per la resolució del mateix s’ha de recórrer a conceptes matemàtics; el joc forma un triangle sobre la taula, com un triangle amorós és la relació dels tres personatges principals; la fusió entre el present i el passat crea una aura onírica, que al meu entendre frega el surrealisme d’aquell Luis Buñuel passat pel sedàs d’en Dalí, per allò de la simetria constant de les formes geomètriques; etc...
Bé, sigueu dels detractors que han triat el camí fàcil, o dels que pensen que estan davant d’una obra mestra del cinema, el que és clar és que ningú no sortirà indiferent de la projecció.

Per cert, l’hotel... és un hotel?