He volgut començar aquesta nova temporada després de la parada estival amb articles referents a temes econòmics i fiscals d'actualitat. Recordant que enguany, encara que no ho sembli, ja porto 30 anys de professió i he volgut relatar els canvis en els despatxos professionals, en l'Administració Tributària i en l'entorn legislatiu per a veure com ha evolucionat.

En primer terme,  recordava a aquell jove economista inexpert que va entrar en un despatx al 1992, que sempre portava corbata, i que ara està mal vist en segons quins llocs, primer com auditor júnior i després com el que seria finalment la meva professió  “d’assessor fiscal”. Aquell noi que creia en la justícia social d'un sistema tributari incipient on coexistien els bons i dolents. La veritat estava molt content, cent mil pessetes brutes i la possibilitat de començar a desenvolupar-me com a professional. Tenia dos caps al despatx , el meu volgut Pep i naturalment la meva cap, que malgrat tot, i amb el temps, li guardo un profund respecte.

Aquells eren temps de pantalles d'ordinador de tub, d'impressores matricials (per als impresos de renda i patrimoni que costaven la bestiesa de 500 ptes.), d’un mòdem de connexió a la xarxa temporal a través del Windows 1 i 2. Ja utilitzaven programes de gestió incipients en sistema MSDOS i en entorn Windows  encara recordo AIC, LOGIC,  Contaplus etc.; Internet encara no havia arribat en una incipient AEAT (que acabava de néixer) i els telèfons mòbils erer maletins. També recordo perfectament com a l'Administració de Vilanova en la Rambla Samá es copiaven els impresos presentats pel contribuents amb 2 persones que estaven tot el dia introduint dades en l'Administració d'Hisenda, avui totalment impensable.

En termes legislatius, ja teníem una llei d'IVA que vull recordar que era una llei transitòria (i que a data d'avui continua sent un tros transitori de legislació Comunitària), i sobre tot, ja es deia que la llei d’estimació objectiva per mòduls anava a ser derogada, ja que no recollia la capacitat tributària del contribuent (us recordo que va començar la seva marxa allà pel 1992, a data d'avui continua viva i cuejant). Recordo una anècdota, vaig fer una carta explicant l'entrada del sistema de mòduls perjudicava enormement l'autònom i que sol·licitessin consell d'un assessor per a renunciar a la seva entrada en vigor d'aquest sistema d'imputació d'activitat. El resultat: van cridar al meu cap des de l'Administració de Vilanova i el van manifestar que no veien correcte que anés esgrimint aquest argumentari abans de començar-se a aplicar. Quina bronca em va caure!.

Però l'important de tot això, és que abans ens parlaven en persona els assessors i funcionaris; hi havia contacte humà, diàleg, controvèrsia, negociació i pragmatisme amb els funcionaris e inspectors,  que quedàvem sovint per a contrastar un expedient, una renda o una liquidació, i hi havia una capacitat prèvia per a evitar la rectificació i/o el procediment sancionador; sempre hi havia una diàleg fluid amb persones molt professionals (en els dos bàndols) i sobre tot  molta serietat. Haig de parlar dels meus companys/es de contrari a l'Administració Hisenda de Vilanova i la Geltrú, de l’Ajuntament de Vilanova , i haig de dir que sempre m’he sentit ben tractat, que hi ha gent magnifica, i exceptuant d'alguna ovella negra que va haver-hi fa molt temps són personals excepcionals, crec que he de donar gràcies al Víctor, la Pilar, la Blanca , la Maribel, el Carmelo, Andrés, Pedro, Carmen etc.  i tantes altres que no puc estar més que agraït per la paciència, explicacions i tracte personal.

Recordo una anècdota de fa molt de temps d’un funcionari va requerir l’IRPF d'un empresari que estava a Vilanova; ell em deia que no es creia el que declarava i que estava generant diner negre segur. Quan vaig estar a casa seva i el funcionari va veure les fotos d'una acta notarial amb les condicions de vida del seu habitatge habitual que mostraven una persona molt humil i mancada de mitjans per viure: “ipso facto” va retirar el procediment. La seva reflexió: ningú viuria així tenint diner negre.

Avui això és impossible, RITA ens ha deshumanitzat, és l'ull que tot ho veu a l’AEAT que és el macro-servidor intel·ligent de l’Agència Tributaria. Ara quan comença a requerir-te ja no hi ha cap procés humà, sinó filtres……,  tot el procediment és virtual amb funcionaris també virtuals. Quedar amb algun funcionari avui és gairebé IMPOSSIBLE (no hi ha cites o segons quines coses mai arribes al funcionari que porta l'expedient ni saps realment qui és). El resultat de tot : més paperassa i més explicacions, més pdf i expedients eterns de centenars de pàgines. Ara per a l'Administració i per a nosaltres, tot s’ha complicat, el sistema de comunicació (la web de la AEAT) has de ser Economista, informàtic i endeví per a no perdre't en segon quin procediment telemàtic (per Ex. en el 2T van canviar la web un dia abans de la liquidació i va  aturar el servidor unes hores : tot plegat increïble). Amb l’ATC prefereixo no comentar res; programes amb fallades tècniques i de càlcul , problemes per a pujar documentació i procediments que en alguns casos per a formalitzar-los has de ser expert en filologia informàtica japonesa (és broma.....).

D'altra banda, he passat de ser una col·laborador tributari (treballem com negres perquè hisenda tingui les coses més fàcils), però ni cobrem ni tenim cap privilegi, més aviat tot el contrari, ara som el càncer del sistema que ajuda els defraudadors (o sigui tothom) a evitar nodrir les buides arques de l'Estat, Generalitat o dels Ajuntaments. Fins i tot com un possible responsable solidari i col·laborador necessari de qualsevol delicte que puguin fer els meus clients en l’àmbit tributari, sincerament tot un despropòsit.

La justícia social després de tants anys, sento dir, en la meva humil opinió, ja no existeix. Tenim unes Administracions, (i dic Administracions perquè per a mi ho fan totes) que el seu únic i clar objectiu és la recaptació, sense importar la fi i el com, imposant valoracions i criteris anti-jurídics als obligats tributaris als que els consideren sempre uns súbdits defraudadors. Al nostre país, a diferència d'Europa, es litiga molt poc, i l'abús recurrent dels requeriments massius, sense justificació o per campanyes, demostra que solament tenen capacitat de defensar-se els que tenen la capacitat d'econòmica i coneixements jurídics per no perdre's en el maremàgnum legislatiu i de consultes vinculants d'un sistema tributari, que al meu entendre,  té molt poca seguretat jurídica.

Estic content amb el que faig, intentar posar una mica de llum i ajudar a pimes, a particulars, etc., i defensar-los contra el sistema que al meu parer s'ha convertit en injust. Una societat democràtica com la nostra no pot tractar-nos a tots com a súbdits defraudadors o col·laboradors del frau, utilitzant la llei i el sistema únicament en el seu profit buscant escletxes legals (o arbitraries) com a fi únic: recaptar. Estic segur que molts funcionaris no estan d'acord amb aquesta política que al final també és desmoralitzadora, i que volem unes Administracions més justes; naturalment que és penalitzi al defraudador però que sigui més col·laborativa e informativa. Jo prefereixo veure'ns la cara amb el funcionari (diga’m boomer) i discutir un procediment que sempre serà millor que un llistat d’al·legacions de 100 pàgines. He estat en els dos costats de la finestra i es poden fer coses diferents,  d'una altra manera. Es pot posar fi al frau i diner negre ràpidament (és molt fàcil de veritat, a Vilanova vam fer una prova pilot amb diversos temes i pocs funcionaris, el resultat va ser fantàstic). Llavors la meva pregunta és la següent: per què les Administracions Tributàries no va contra els no declarants? Deixo aquesta contestació com una reflexió a part per tothom.

Finalment, dir que el meu treball m'apassiona, cada vegada és més dur i més exigent i necessita d’un plus de formació i experiència al que no veiem relleu generacional, ja que és un feina molt intensa de treball. També que, en última instància, els funcionaris/es que donen la cara per les directrius polítiques del moment no són els culpables, solament la cara visible i sempre cal respectar-los.

Per finalitzar, detecto cansament per la pressió fiscal en el sector empresarial i la cerca de places per un possible deslocalització (a la resta d’Espanya i fora d'Espanya). Crec que a Andorra (i no Andalusia o Madrid) pensen fer una estàtua gegantina de l’AEAT i la Generalitat al mig de la ciutat, els seus assessors sempre ens diuen: no és que nosaltres ho estem fem bé, és que al teu país ho esteu fent molt malament. Avui hi han altres Administracions Tributàries a Europa més democràtiques i pragmàtiques que posen a l'empresa i la generació de riquesa al centre com a fi últim; vull recordar que sense empreses no hi treballadors, i sense empreses i treballadors no hi ha riquesa que és on se fonamenta la recaptació dels tributs. Ara espero i desitjo tornar enrere i poder contrastar un expedient tributari en persona, humanitzar novament la gestió tributària, però em temo que el camí de l'Administració va pel sentit contrari i que els assessors tributaris ,som cada vegada més, una espècie en vies d’extinció. #cuidadaNOsúbdito

GRUP DE GESTIÓ FISCAL
Miguel A. Gargallo