L'enèsima galta

Sovint, quan parlem d'un mastegot, mirem molt més la mà que clava la plantofada que la galta que la rep. I, en canvi, si alguna cosa necessita ineludiblement qualsevol agressió d'aquesta mena, es una galta, sigui de cara o de cul, on ser projectada o impactar. Perquè l'agressió pot fer-se amb la mà, amb el peu o, fins i tot, amb algun objecte contundent aliè al cos de l'agressor.

En el memorial d'agressions més o menys continues del govern de Madrid contra Catalunya, en podem trobar una bona reguitzell. I de totes les intencions i colors. Però potser, en comptes d’estar perennement pendents de l’agressor, és a dir de l’estament del govern central que ens fa l’ofensa, hauríem de començar a estar pendents del col·lectiu que la rep.

Perquè altrament, quan el TSJC desestima el recurs presentat per la Generalitat i pels cinc centres educatius en els quals es pretén imposar el 25% de l’ensenyament en castellà, tendirem a concentrar les nostres reflexions en la poca flexibilitat del tribunal, oblidant que el què realment implanta la nova llei és el dret que una persona d’entre 25, i no la pròpia persona sinó els seus representants legals, pugui imposar una forma de funcionar a les altres 24 que, cas de fer com ella, és a dir, reclamar l’ensenyament en català, hauran de pintar-se’l a l’oli. Una opció discordant que jo no descartaria veure acceptada en un futur proper si l’idioma que es volgués potenciar fos l’anglès o el xinès. Per tant, insisteixo, l’important no és la persona que clava la plantofada, sinó les 24 galtes que han d’encaixar-la sense rondinar i que, un dia o altre, acabaran per dir prou a tanta ofensa. A tantes agressions.

Unes agressions que arriben fins i tot de mans i peus amics. I sense cap explicació raonable. Com serà el cas si es confirma l’elecció del cardenal Antonio Cañizares com a substitut del també cardenal Lluís Martínez Sistach al front de la diòcesi de Barcelona. Perquè, si ho mirem des del punt de vista del suposat agressor, el papa Francesc opta per desautoritzar la línia dura fins ara representada per Rouco Varela, deixant en mans del tàndem Blázquez/Cañizares el futur de l’església espanyola. Convé recordar que la parella va representar entre 2005 i 2008 una mena de trienni lliberal en aquest àmbit quan el primer fou elegit president de la Conferència Episcopal abans que Rouco Varela retornés al poder.

Però potser resulta convenient veure aquesta maniobra des del punt de vista de la galta. Dels molts cristians de base que a Catalunya lluiten per una església més oberta, social i atenta a les necessitats de la gent. A aquests, el fet els pot suposar haver de complir novament el mandat de Crist de posar la galta esquerra un cop la dreta ha estat escalfada pel mastegot dels pocs que tallen el bacallà.

I clar, tant en el cas del currículum d’ensenyament com en el del futur cardenal –dues perles del llarg memorial de greuges- la galta catalana comença a estar inflada. I comença a recordar aquell argument que defensa que, un cop posada la galta per segon cop, Jesús no va dir mai que calia seguir posant-la indefinidament. Per tant, comença a sospesar la possibilitat de convertir la seva actitud mansueta i dòcil en una ferma i decidida actitud d’insubmissió i rebel·lia. Una actitud amb què cada cop s’adiu menys la proposta d’unes eleccions plebiscitàries que, intueix la gent, no duran enlloc vista la defensa numantina de la unitat de la pàtria que fan tant el govern de Madrid com, no ho oblidem, el suposat futur cardenal de l’arxidiòcesi de Barcelona. Insubmissió i rebel·lia que veuen cada dia amb millors ulls la declaració unilateral d’independència. Sobretot perquè la consideren, amb raó, una declaració unilateral de defensa que demana, a qui correspongui i tingui capacitat per dictar-la, una ordre d’allunyament d’aquesta parella fins ara agressora, prèvia a l’assoliment de la corresponent sentència de divorci. Perquè no està disposada a seguir perdonant ofensa rere ofensa en nom d’un dret matrimonial que, digui el que digui la part contrària, li fou imposat per uns senyors que creien que el paper de la cònjuge era la submissió.