Ara fa cent anys de la publicació de Themis (II)

Hi ha un patró que es repeteix al llarg de la història de la premsa i és que les publicacions de rellevància cultural es donen gairebé sempre en períodes de llibertat política. No es poden menystenir, per descomptat, algunes revistes i periòdics importants de contingut en èpoques de clandestinitat però són minoria. En la història de la premsa a Vilanova hi ha una certa unanimitat en considera que Themis i Prisma -de l’època contemporània n’hi d’altres– com les dues publicacions de caràcter cultural més importants.

La primera neix durant l’època d’impuls social de la Mancomunitat de Catalunya i la segona, Prisma, als anys de la República que també van ser anys fruitosos per la cultura i l’educació. És evident que sigui així, la lliure expressió, la llibertat de pensament i d’opinió és clau a l’hora d’exposar a través de publicacions les idees per més trencadores que pugin ser.

I a aquesta possibilitat d’expressió lliure s’hi afegeix trobar-se un determinat col·lectiu d’amics, empeltats, a més, de l’esperit artístic i amb ganes de fer coses, de revitalitzar culturalment la ciutat sembla gairebé inevitable -pensat en el moment del que parlem- l’aparició d’una publicació.

I aquesta és possiblement una de les causes de l’aparició de Themis al voltant del que es va anomenar l’Escola de Vilanova, nom amb el que batejar Josep Maria Junoy, en un article a la revista Trossos, a un col·lectiu de joves artistes i intel·lectuals Enric C Ricart, Rafael Sala, J. F, Ràfols, Damià Torrents, Miquel Ferrà que habitualment es reunien en una tertúlia artística, cultural i socials a la platja de la ciutat.

El terme Escola de Vilanova va ser reconegut com es veu quan un altre artista Joan Miró escrivia a Josep Francesc Ràfols al novembre del 1918 una carta en la que feia esment a una targeta postal que li havia enviat Enric Ricart on es parlava de l’Escola de Vilanova i alhora feia referència a la passa de grip que assolava a Catalunya en aquells moments. La carta està recollida en el llibre Joan Miró. Cartes a J.F. Ràfols: 1917-1958, amb edició de Andreu Soberana i Francesc Fontbona, editat a l’any 1994 per la Generalitat de Catalunya. En la nota que acompanya a aquesta carta es defineix l’escola de Vilanova.

De la revista Themis n’apareixeran 18 números, del juny del 2015, per Sant Pere concretament, fins el  març del 1916 i aplegà a un seguit d’artistes i intel·lectuals noms com Enric Cristòfor Ricart, Josep Francesc Ràfols, Damià`Torrents, Rafael Sala, Gustau Galceran, són signatures que van omplir les planes de la revista. Si bé és cert que la majoria de les vegades ho feien sense signar. La revista neix de la relació d’amistat entre ells, del neguit intel·lectual i cultural i també amb la voluntat de formar part dels corrents de les avantguardes culturals que recorria  Europa. I és precisament per Europa que Rafael Sala i Enric Ricart viatgen, i a Florència connecten amb diversos autors i artistes italians embrancats i engrescats en aquells moment en difondre la corrent del Futurisme. L’esclat de la guerra de 1914 fa retornar al dos artistes que fundaran mesos més tard la revista. I hi ha un evident influència de tots aquells encontres amb intel·lectual europeus vinculats al moviment del futuristes. Nos eren evidentment tant trencadors ni radicals com els futuristes, l’Escola de Vilanova i Themis no volia de cap manera fer tabula rasa del passat més aviat reconduir-lo a idees molt més actuals dels que dominaven en aquells moments ni el nivell d’implicació, ni la ciutat, ni la seva perspectiva donen capgirar els seu pensament, però ja vam veure com la publicació del manifest de la Dona futurista va ser una de les raons de la pèrdua de confiança dels mecenes de la revista i per tant causa de la seva desaparició.

Les col·laboracions de la revista poques vegades, ben poques tenen continguts de caire social, això mateix ja passarà també en  Prisma (ja en parlarem en una altra ocasió), la vessant estètica i intel·lectual domina les seves planes. Hi ha, això sí, un seguit de reflexions a l’entorn de la vida cultural de la ciutat o de crítica d’alguns espasats estètics. I en aquest darrer aspecte és interessant llegir algunes anotacions d’Enric C Ricart sobre la profusió d’edificis d’estil modernista que no són del seu gust.

Però entre molts aspectes interessants de lectura hi ah un seguit  de cartes (fins 5) amb el títol de Surge et Ambula de Rafel Sala comentant la situació de la Institució Balagueriana. Aquets debat que podria ser tant actual com el que va mantenir Rafael Sala fa un dissecció de la situació de la Biblioteca Museu Balaguer. És molt crític en tots els aspectes des de la conservació de la documentació, com la manca de govern que sembla que té la institució, afirma en una de les cartes: “Per tot plegat, per aquestos petits detalls insignificants com per les monstruositats temps a venir diran si per la Biblioteca-Museu Balaguer hi passaran el brabres (per bàrbars evidentment)”. Realment aquest conjunt d’articles podrien traslladar-se en el temps i suposo que amb altres objectius i termes seria perfectament validable avui. La paradoxa de tot plegat és que la persona que va arribar a la ciutat enviat com a funcionari per tutelar la institució i ordenar la seva biblioteca va ser en Miquel Ferrà, poeta mallorquí i bibliotecari, que va ser un entusiasta col·laborador de Themis, per tant es pot suposar que va llegir i prendre nota de les carències de la institució balagueriana. El mateix Ferrà va tenir un certa polèmica quan en un article va ser altament crític amb l’estil constructiu de la nova església de Sant Pere de Ribes.

Aquets articles compartien espai amb alguns de singulars poden ser els que Rafel Sala i Damià Torrent van dedicar a la ballarina Tórtora València que superaven la critica artística i palesaven l’admiració per la seva figura i art.

Enric C. Ricart i l’arquitecte Josep Francesc Ràfols sovintegen també amb articles relacionats amb l’estètica constructiva i amb els comentaris d’exposicions o de personatges, d’exposicions, museus etc. Ricart hi publicà també alguns del seus primers gravats.

En aquesta línia de voler intervenir en l’espai públic val la pena donar una ullada al projecte urbanístic i remodelació del Castell de la Geltrú proposat per l’arquitecte Jeroni Martorell, la seva publicació volia ser un instrument de pressió davant els silenci de l’ajuntament.

Els continguts globals són d’interès cultural i de sensibilitat estètica situats en el moment que viu la revista. Un conjunt molt interessant des de l’òptica cultural i més tenint en compte que la revista era d’estricte caràcter local. Cosa que a més li dóna més valor en ser considerada la revista com una de les representacions significades de l’Avantguardisme al nostre país.

De tot plegat fa cent anys, la revista va tenir un final possiblement imprevists i no desitjat (o sí? per fer més gran la llegenda), però com totes les publicacions que han tingut rellevància en algun aspecte i Themis el té com a revista cultural, de crítica artística i de notable nivell intel·lectual perduren al llarg de la història de la premsa. Avui la seva lectura, evidentment contextualitzada té força interès encara.