Vuitanta anys de Prisma i encara actual (i II)

Algú s’ha queixat de la invasió de taules de cafè que van apoderant-se de les nostres Rambles. El plany és excessiu. La invasió alarmant s’operaria si també fessin valer llurs privilegis ramblístics certes taules amb vel·leïtats espiritistes. No podríeu pas donar un pas.

El Patronat del nostre Museu passa -econòmicament parlant- per uns moments certament difícils. Per què no intentar alleugerir aquest dèficits implantant com a tot arreu una quota obligatòria a tots els visitants. Calen diners per a bandejar dels nostre Museu aquest tufet reumàtic que se’ns el menja...

Aquestes dues notes foren publicades em la secció Pantalla local de la revista Prisma, en el darrer número de la publicació del 15 de juliol de l‘any 1936. A tres dies del cop d’estat feixista tractaven encara aquestes, diguem-ne, banalitats local.

Avui la Rambla continua essent objecte d’alguna controvèrsia pel nombre de taules de cafè, i si canviem les taules de vel·leïtats espiritistes, per altres parades per “top manta” la situació semblaria la mateixa.

I, efectivament, el mateix podríem dir respecte al Museu, ara ja es cobra entrada però la penúria econòmica encara existeix i el tuf de ranci, no sé, que cadascú opini el que vulgui.

Aquest és el nivell de la “crítica” màxim que podem trobar en les seves línies editorial, és cert que en algun moment hi ha una certa polèmica amb l’ajuntament fruit d’un desencontre en com plantejar la festivitat de Sant Jordi.

No hi ha doncs cap voluntat d’influir ni participar en el camp de la política, ni en els moments més sobresortints de la història com l’adveniment de la república, l’aprovació de l’estatut o els fets d’octubre del 34. Cap d’ells no tenen ressò en la publicació. Hi ha també una declaració destacada de la revista que potser expliquen bona part d’aquest posicionament: “Prisma és la única publicació dels vilanovins de totes les tendències i matisos. Ho és perquè el seu ideari d’art i literatura admet i necessita de la convivència espiritual amb blancs i negres, amb la gent de dalt i de baix, car tothom pot ésser comensal en la taula de la inquietud i de les nobles iniciatives”. La declaració és inequívoca en cercar una transversalitat total, l’objectiu és clar la comunió de tothom al marge de les ideologies en els aspectes vinculats a la cultura. Potser era un objectiu inassolible en moments de turbulències socials i polítiques. Aquest esperit de no bel·ligerància política tampoc no va servir perquè acabada la guerra hi hagués cap possibilitat de tornar-se a editar. Cal però assenyalar que en l’edició de l’abril de l’any 1931 i en un article sense signar i per tant entenent que correspon al sentir de al publicació hi ha un article “El nostre Homenatge” que fa una lloança explícita i vehement de Francesc Macià, per les dates que corresponen s’entén que és quan ja ha proclamat al República Catalana, el text és prou entenedor: “I la gesta ha estat realitzada sense que una gota de sang entelés la lluminositat d’aquell dia que les tenebres de l’opressió es feien fonedisses i sobre el cel per la nostra Catalunya brillava, esplendent, el sol encès de la Llibertat”.

Prisma com a publicació té dues èpoques però que poden considerar-se continuïtat una de l’altra. La primera revista Prisma apareix  el mes de setembre de 1930 i la darrera d’aquesta primera època al desembre de l’any 1935. Com a subtítol portava “revista mensual il·lustrada d’Art i literatura” tenia un format de 280x220 inicialment i després de 235 x 165, el cert que la periodicitat fou més aviat irregular i en ocasions sortia una edició amb dos números, per mantenir de manera fictícia la mensualitat. En total en sortirien XXII edicions. De formes exquisides fou impresa amb paper cuché i amb profusió d’il·lustracions inèdites i originals, també hi hagué força fotografia i en algunes ocasions amb quadricromies, cosa impensable per la majoria de les revistes i publicacions del moment. Un dels fets rellevants és que la publicació i potser per primer cop de manera habitual i amb formes estudiades portava publicitat dels comerços i entitats econòmiques de la ciutat que van veure en la qualitat de la publicació una manera clara de fer-se present en les cases del vilanovins que la compraven. Les maneres i formes de la revista deurien pensar que qualificava els seus productes i serveis. Entre els il·lustradors hi trobem: Mir, Cabanyes, Ricard, Torrents, Llaberies, V Castanys, J. Rebull, J.F. Ràfols, F. Casajoana i els fotògrafs Gilabert, Artigues i Sirvent.

Els redactors de la publicació en destacaríem a Ramon Ferrer Parera més conegut pel sobrenom de “Ramoncito” que fou el director de facto, Francesc Serra Novas, Nicolau Barquet que signava coma Chauvelin. Francesc Casals, Francesc Montaner i col·laboracions de Josep Maria Junoy, Manuel Amat, SA. Pujol Bernadó, i s’hi poden trobar esporàdicament signatures d’altres col·laboradors i escriptors, Jaume Barberà, Josep F. Ràfols, Francesc Montserrat....

En conjunt dóna un resultat més que excel·lent i reconegut en els ambients culturals de la ciutat i també de Barcelona com ho explica la nota sobre al publicació apareguda al diari El Matí.

La segona època de Prisma va començar el 15 d’abril de l’any 1936 i va acabar definitivament el juliols del mateix anys. Té una periodicitat quinzenal i canvia el seu format fent-se més gran i ample i té com director a Manuel Amat. La declaració de principis en la seva primera editorial és també una certa continuïtat de la voluntat de l’anterior època, el localisme projectat a fora però com elements fonamental que guia la línia editorial: “Aspira a que Prisma projecti una estela de modernitat, dignitat i solvència damunt de les branques de les nostres activitats localistes”.

Aquesta segona etapa amb el lema de: “Periòdic quinzenal d’art i literatura” manté el cal·ligrafiat de la mateixa capçalera dels darrers exemplars de la primera època. El contingut és més lleuger sense perdre l’interès del seus texts i articles i curiosament també perd en part la publicitat.

Manté un alt nivell quantitatiu i qualitatiu de dibuixos i il·lustracions, però en canvi desapareixen bona part de les fotografies que havien sovintejat en l’altre època.

El contingut és bàsicament cultural amb petites incursions des d’una òptica satírica sobre fets de la ciutat, destaquen alguns exemplars de gran qualitat formal i de contingut prou interessants dedicats a aspectes concrets, Carnaval, Festa Major i també una curiós llarg reportatges dedicat a l’Homenatge a la vellesa, o monogràfic d’estudis de personatges de la ciutat com el poeta Cabanyes o Josep Verdú “Gestus” que va fundar el primer diari en català de la ciutat Lo Carril de Vilanova. Hi ha articles relacionats amb l‘actualitat literària i artística del moment i seccions amb que amb una certa i agradable frivolitat tracta aspectes com el cinema, sessions de música i de teatre. En definitiva un ampli ventall d’articles que posen de relleu el moment cultural de la ciutat fèrtil i potent dels anys 30.

Avui força més anys més tard possiblement la lectura d’alguns textos resulta fora de lloc, cal llegir-los en el seu global i en el context en que es van produir. La nostra ciutat, la seva vida cultural està feta també de l’herència rebuda i la feina de molta gent al llarg de la història. Valorar en el context al publicació Prisma en fa pensar que en cada moment de la història hi ha qui batalla en el camp de la cultura.

D’aquí vuitanta anys podran dir el mateix del nostre moment?