Lídia Ramos: “l'única forma que conec d'oferir la meva millor versió és perseverar”

La vilanovina Lídia Ramos Palacios és una advocada i atleta de curses de muntanya federada per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Ella es manté com a atleta amateur i individual dintre d'un sector on predominen els esportistes d'elit amb patrocinadors i equips tècnics al darrere. Gràcies a la seva "perseverança" va aconseguir classificar-se pel mundial de curses de muntanya organitzat per XTerra després de finalitzar l'Epic Trail Vall de Boí de 42 km en setena posició. Tot i els bons resultats la seva participació en el mundial que se celebra a Maine (EUA) no està assegurada a causa de la seva situació com a atleta individual, ja que suposa costejar-se l'estança i el viatge amb els seus recursos econòmics.

Com comença la seva passió per les curses de muntanya?

Des de la infància he anat combinant diversos esports: taekwondo, natació, handbol, però sempre anaven complementades de la meva afició per córrer. A partir del 2018 vaig quedar-me amb les curses de muntanya, en part a causa de la meva situació personal on em trobava acabant la carrera universitària i ja m'estava introduint al món laboral. A més vaig veure que em sentia còmode, que podia anar augmentant distàncies, anar fent curses, i per això va acabar acaparant el protagonisme per sobre de les altres disciplines.

Què és el que li va fer escollir aquesta activitat definitivament?

Doncs la sensació de saber que et vas superant i, evidentment, els primers podis. Arribar al Puig de Tiula (Cubelles) i fer una cursa de 9 km i mig, que per mi era moltíssim en aquell moment, i quedar primera amb diferència va fer adonar-me que aquella sensació m’agradava, especialment el fet de veure cada cursa com un repte. A partir d’aquí l’any 2019 vaig descobrir la lliga Gran Penedès, en la qual vaig participar en una sèrie de curses al llarg de l’any on vaig centrar-me en la mitja marató (d’entre 18 i 25 quilòmetres) i finalment vaig acabar tercera de la general femenina. Des d’aleshores, exceptuant la pandèmia, ha sigut un no parar de curses i podis.

Durant tot aquest temps s’ha entrenat a sí mateixa. Creu que ha sigut un recorregut difícil?

No em penedeixo d'haver començat dintre d'aquest sector de forma individual perquè ha estat un progrés molt natural i progressiu tant d'anar entrenant de forma constant com de motivació. A més també he pogut anar millorant en aspectes com la hidratació i la nutrició gràcies a consells de persones que coneixes en les competicions. Evidentment, tenir un entrenador darrere jo crec que és marcar una diferència sobretot a partir de cert nivell. Igual quan comences potser és més que t'agradi el que fas i anar-te coneixent, i després si tu ja vols rendir millor doncs potser és el moment ideal per buscar algú que et pugui guiar.

Considera que en el nivell que es troba actualment necessitaria algun especialista?

Crec que amb la meva experiència puc continuar millorant perquè mai deixo d'aprendre i jo mateixa vaig veient que sent constant a vegades milloro els meus resultats, però evidentment penso que si tingués unes pautes d'un professional, aquestes passarien per davant de les meves. Vull dir per molt que jo pensi que en l'àmbit nutricional i d'entrenament estic bé, sempre puc millorar en mans d'algú. Però això jo i qualsevol. De moment segueixo com fins ara perquè m'està donant bons resultats i anar fent jo pel meu compte i evidentment tots els consells que em vinguin de fora sempre són benvinguts.

Com s’ho fa per compaginar la teva activitat laboral amb l’esportiva?

En el meu cas tinc la sort de dirigir el meu despatx d'advocats i teletreballar en un servei d'intermediació en deutes de l'habitatge que presta el Col·legi d'Advocats. Això em permet tenir molta autonomia i flexibilitat per entrenar-me entre 30 o 90 minuts al dia entre setmana. Després el cap de setmana, evidentment, arriben les tirades llargues i aprofito per fer entrenaments més intensos.

Tot i tenir aquesta flexibilitat hi ha dies que acabes molt cansada d'un judici o d'un dia ple de visites i posteriorment acaba repercutint en el teu rendiment esportiu. Els atletes que poden dedicar-se a temps complet a entrenar-se tenen un nivell de desgast inferior, per aquest motiu dona satisfacció veure que tot i les dificultats dels atletes amateurs podem fer-los la competència.

Tot i aquest desgast en la Garmin Epic Trail de la Vall de Boí, va decidir participar en la distància de marató.

Sí perquè l'any anterior vaig participar en aquesta mateixa marató de 42 km i volia intentar millorar el meu resultat. Repetir-la al cap d'un any és una forma fàcil de posar-me a prova i veure com estic físicament. Va ser un repte, ja que normalment participo en mitges maratons on la distància del recorregut oscil·la entre els 20 i 30 km i et permet tenir moments d'anar a un ritme més pausat. En aquest cas vaig superar el repte i amb millors sensacions del que m'esperava.

Aquest repte que ha superat l’ha portat a classificar-se pel mundial de XTerra, però hi ha la possibilitat que no hi pugui participar.

Jo he parlat amb XTerra i des de l'organització ells m'han dit que em reserven la posició i el dorsal, ja que això només queda reduït a la gent que ens hem classificat i que tenim el resultat per fer-ho. Tanmateix, hem de comptar amb patrocinadors que ens paguin el viatge, o bé pagar-nos el desplaçament i l'estada de la nostra butxaca, això et cau com una gerra d'aigua freda, perquè d'aquesta manera només poden anar els atletes patrocinats o que s'ho puguin permetre. Trobo que en aquest aspecte estic desemparada perquè encara que he aconseguit classificar-me en onzena posició dins d'un rànquing on hi ha atletes professionals, sento que no soc ningú. A més també veus que la federació amb la qual et federes i fas les curses no et dona suport, el mateix passa amb les institucions, i clar aquest suport es troba a faltar.

Més enllà de la incertesa per la participació en el mundial, quins objectius o proves té presents?

La meva filosofia dins aquest sector és gaudir del que faig: de fer les curses que m'agraden i plantejar-me reptes. El proper repte important que tinc és una cursa que es fa a Andorra i té bastant de renom internacional. Aquesta consisteix en una cursa combinada de dos dies per etapes en el qual el primer dia fas 24 km amb 1400 m de desnivell positiu i l'endemà, sense gairebé haver descansat, fas 15 km més amb 800 m de desnivell. Això és una modalitat que encara no he provat i vull veure com em sento després d'haver rendit el dia anterior i crec que aquí el que primarà seran els atletes que millor ens dosifiquem els dos dies de cara a la classificació del resultat final. També, si no puc anar al mundial, em plantejo fer el Campionat de Catalunya que tindrà lloc l'1 d'octubre i provar sort. Em vaig plantejant curses durant l'any perquè també és la meva forma de tenir petits reptes i mantenir la guspira mentre em preparo per a alguna cosa més gran. De fet, no em vaig poder estar i em vaig apuntar a una cursa nocturna, una modalitat que tampoc he provat mai. Sobretot és qüestió d’anar-me provant perquè l'única forma que conec d'oferir la meva millor versió és perseverar.