Tots contra el Sanboià

Comença la propera setmana la per mi denominada Lliga de les urgències, la de la Primera Catalana grup 2, perquè una temporada més i ja van masses, Santboià i Vilanova tindran per ciutat, tradició i jugadors, l’obligació d’assolir la Tercera Divisió.

Fer travesses ara mateix és molt complicat però està clar, no impossible. De fet els que em seguiu fa temps des d’una o altre vessant en les que he estat, sou coneixedors que els meus pronòstics han estat força encertats. Dels 4 de dalt la temporada passada, em va fallar sols el Jesús i Maria, pel Balaguer, i dels de baix l’únic que va baixar i no vaig preveure va ser l’Amposta. Tanmateix el Suburense (recent ascendit llavors) vaig comentar que en acabar la primera volta estaria dels cinc primers i al final de lliga al vell mig de la taula. Alguns van pensar m’havia begut l’enteniment amb, però no, la realitat era aquesta, la pronosticada.

I ara doncs caldrà emprendre el mateix camí i arriscar-se a fer una travessa força imprevisible òbviament i que està fonamentada, en l’estadística, la temporada passada, la pretemporada, els fitxatges i el que suposadament pot passar en una competició de 34 jornades, en una competició de la regularitat, llarga i influenciada per moltes variants.

L’equip favorit sense cap mena de dubtes per quedar campió, per resultats, temporada passada, pretemporada, qualitat de plantilla i solidesa del bloc, és el Santboià. Qualsevol posició que no fos la de campió seria una gran sorpresa. Si més no per mi. Aquest cop, Camilo, el tècnic dels de Sant Boi, s’enfronta a la seva darrera oportunitat.

No serà fàcil, però com ja fa dos anys consecutius ho té tot a favor. Però ni amb Santboià ni amb Viladecans amb un joc més a no perdre que a guanyar en els moments decisius, no va poder rematar la feina i ha perdut totes les promocions (dues amb Santboià i una amb Viladecans). Ja hi ha qui parla del "malastruc Camilo". No pujar enguany d’una o altre manera seria un fracàs gairebé històric.

En segon lloc, el Balaguer hauria d’aconseguir la plaça de promoció. Té un bloc de qualitat, ha fitxat dos bons jugadors de l’Ascó entre d’altres, i manté la columna vertebral de l´any passat. Bona pretemporada. Un gran equipo amb joventut i veterania, millor encara que el de la temporada passada.

En tercer lloc, el Vilanova en igual condicions i potencial que el Vila-seca, frec a frec. Amb un equip pràcticament nou, continua tenint un gran porter, un bon mig del camp, una davantera letal, però fa dubtar en defensa. De la resposta d’aquesta línia dependran les possibilitats de l’equip vilanoví, ara mateix tot una incògnita davant una pretemporada on s’ha enfrontat a espàrrings que impedeixen valorar la resposta de l’equip.

El que he vist fins ara en defensa m’ha agradat  poc, tot haver millorat amb l’arribada de Baggio també conegut per Bacha, (Bachana ). De totes maneres amb una davantera amb molta pólvora fins i tot jugant malament és poden guanyar molts partits. Com deia Cruyff, la millor defensa és un bon atac. El Vilanova d’enguany jugarà menys a futbol que el Vilanova de la passada temporada. S’intuïa, i ha quedat ja clar, però té un concepte més acurat del futbol ofensiu i de l’arribada  a la zona de finalització en condicions de menys tocs de pilota. Al final de la lliga, no valdrà ser el més ric del cementiri, sinó el més pobre però ben viu i posicionat.

En el Rapitenca-Vilanova de la darrera jornada de la lliga passada on Pallarés entrenava als locals ja és va veure. Trenta minuts inicials, pim-pam-pum. Vilanova liquidat jugant a tocar-la i mig adormits pel viatge cal també dir-ho. A Primera Catalana no cal emular la Primera Divisió. Es tracta de marcar més gols que el rival, encara que sigui amb la mà i en el temps de descompte, això darrer on el Castelldefels darrer campió, n’era un consumat expert. El Castelldefels i el Santboià en joc qualitatiu van ser inferiors la temporada passada, però al Vilanova li van tremolar les cames en les darreres jornades per joventut i manca de fons d’armari, quelcom previsible. El dia que ens vam posar líders crec que era a Reus (Reddis) ja vaig anunciar amb molts incrèduls al davant, que el Vilanova no seria ni campió, ni faria promoció. Hi han molts factors afegits a part de l’humà necessaris per assolir una categoria superior, i el Vilanova no els tenia, malgrat realitzar una grandíssima temporada, la millor des de la darrera promoció amb Ramón Centaño a Segona B, on precisament Gimeno llavors era jugador d’aquell magnífic equip.

Segueixo sense entendre com es pot planificar una pretemporada com la del Vilanova. I encara desconec davant les variades versions, si ha estat proposada per l’entrenador  o per la junta directiva. Tinc opinions de tot. El realment cert, és que el Vilanova-Hermes el vaig concertar jo, per certa relació d’amistat i professional amb l’equip de Montgat.La resta ho desconec.

Després vindria ja al mateix nivell que el Vilanova, un interessant equip amb molt bons fitxatges, el Vila-seca, que no serà una revelació sinó una autèntica realitat. La temporada passada ja va rendir a bon nivell i conserva encara a l’excel·lent Cuellar, ex-primera divisió.

Per sota l’ascendit, remodelat, un conjunt jove i de qualitat, el Reus B, anterior Cambrils, l’any passat campió de la Segona Catalana grup 6. I ja immediatament al darrere, el Suburense, sí, sí un cop més, que tornarà a fer una gran temporada, millor que la passada.

A partir d’aquí penso es partirà en dos la classificació amb punts de pel mig vers els anteriors i on la lluita serà fratricida entre la resta d’equips que veig un o dos esglaons per sota dels ja anomenats abans. Les diferencies de punts entre ells seran mínimes i els marges entre ells decidits per detalls. Ens espera en aquesta zona un campionat apassionant.

Als llocs de descens per tant també molt difícil fer càlculs, però m’inclino per Alpicat, Efac, San Cristobal i Lleida B, malgrat que la resta pot estar molt a prop i patir d’allò més, en especial, Rapitenca, Igualada i Morell, que han de vorejar les posicions de descens.

Bé. Veurem que passa. El que és una realitat es que la pretemporada per sort, finalitza, amb llums, ombres, i dubtes, segons com cadascú ho vulgui veure, i què la piloteta comença a rodar. A 34 jornades ningú podrà dir que puja o baixa per mala sort, o pels àrbitres, sinó per mèrits o demèrits. Que quedi clar.