Però té a favor seu el ser una cocció ràpida, cosa que el fa especialment atractiu. També curiosament, ja que l’estiu és, per damunt de tot, temps lliure.

Altra cosa és que aquesta forma de cocció, per condicionants més que evidents, hagi de ser substituïda per la planxa. Un mètode que es vol similar però que té una diferència fonamental. Mentre la brasa transmet la calor a l’aire (ningú posa la carn en contacte amb ella) i aquest la passa a la carn, la planxa fa aquesta transmissió directament a la carn i, per tant, només a la zona de contacte, que cou ràpidament per efecte de la calor suficient de la superfície metàl•lica. Una limitació que no és important en el cas dels talls de carn. Plans com son i amb tota la superfície d’una cara damunt la zona de calor, couen regularment. Cal dir que sempre que la superfície estigui uniformement calenta, fet que no acaba de ser cert en les planxes d’inducció que depenen del cercle central que s’escalfa i deixen les vores un punt més fredes i, per tant, amb menys capacitat de cocció.

La diferència entre brasa i planxa s’evidencia i el problema apareix, quan el que volem coure a la segona és una botifarra. Cilíndrica i llarga com és, només una estreta franja longitudinal queda en contacte amb la planxa i es daura. La resta, caldrà estar atents a anar girant-la. Operació dificultada per la tendència a cargolar-se que té aquest preparat de carn de porc. De la mateixa manera que caldrà vetllar la cocció dels extrems, allunyats de la part central més calenta. Dues precaucions que duen indefectiblement a la botifarra passada de cocció.

La pregunta és evident. Perquè en comptes de la planxa, no coem la botifarra al forn, que reprodueix la situació de les brases i cou de forma regular? Els forns actuals permeten un escalfament ràpid i un temps de cocció força raonable. Al marge de transmetre menys calor al cuiner que el foc a terra o la barbacoa, i permetre ajustar el punt de cocció.