Ja en tinguérem un primer tast amb tot el tema de Slow Food i el Km0, vinguts d’Itàlia i nacionalitzats, això si, amb moltes reticències.

Ara, la lliçó ens arriba de França. I aquesta fa més mal. Perquè la cuina dita d’avantguarda tenia en el llistat d’ingredients, una excusa per escapolir-se del Km0. L’alga nori no creix a Palamós.

Però la proposta aprovada pel Parlament francès de posar un fet a casa en aquells establiments on els plats es preparin a base d’ingredients crus, no deixa escapatòria. Tots els establiments rescalfadors i ensambladors que, fins ara, passaven per restaurants on es feia una cuina ambiguament casolana, quedaran amb el cul a l’aire i el negoci retallat, quan la proposta aprovada esdevingui llei. Perquè el client, que no baixa d’Arbeca, pot entendre perfectament que les despeses de personal i material no son les mateixes, ni de bon tros, si es prepara i cou el brou o si se n’obre un tetrabric.

Nosaltres, un cop més, seguim amb la cara de badoc que tenim en tots aquests temes. Amb l’agreujant que més d’un restaurador amb ínfules, abocats com estan a viure del turisme, veurà com li pugen els colors a la cara quan un client li pregunti si aquell plat, bullint per dins i tebi per fora, està realment fet a casa o ha passat pel microones desprès de sortir de la llauna.

Mai aconseguirem que ens valorin seriosament –a nivell col·lectiu, s’entén- si no som capaços de fer nostra la frase del diputat socialista francès Thomas Thévenoud que reclamava que s’acabessin els misteris al voltant del plat. Ja siguin tecnològics, de composició o, simplement, de teatre. La màgia és una cosa i la cuina una altra de ben diferent. I el client ha de saber quina de les dues coses es fa i ven en aquell local al que accedeix. La factura li dona dret a saber-ho.