Els gastròfils catalans, quan aquest any tornem de vacances, haurem de sumar al jet-lag que ens generarà el pas del suquet de gambes a les llenties de pot, i el de l’amanida a peu d’horta al fricandó casolà, la consciència d’haver perdut, en poc temps, el segon dels referents emblemàtics de la nostra cuina. Can Fabes. O el Racó de Can Fabes com a mi m’agradava dir.

Naturalment, ho resistirem. En aquest món quasi totes les males notícies acaben per ser digerides. Només als restaurants tens la possibilitat de que els plats mal cuinats o els vins amb gust de tap retornin a la cuina i siguin substituïts per un altre suposadament correcte.

Probablement, molts dels nouvinguts –per edat- a tot això de la cuina puntera, diran que tot plegat és fruit de l’implacable evolució. Però la majoria dels que hem tastat les deconstruccions del Ferran Adrià i la tripa de bacallà del Santi Santamaria, sabem quan difícil fou aquella lluita seva per anar pujar graons i recollir estrelles sense petit príncep.

Probablement, molts d’aquests que varem portar alguna atxa, per petita que fos, en aquella processó, estem convençuts que el relleu està servit i que els successors ja en actiu fan i faran un paper igualment bo. O fins i tot millor. I que, a més, tornarà la unitat d’acció que va caracteritzar aquell camí cap a la glòria fins un determinat moment.

Però uns i altres, i d’això es tracta, sentiran, sentirem un cert desconcert quan, al setembre, busquem un referent en el nostre entorn més immediat per poder a preparar un àpat pels amics o decidir on anem a gaudir d’un àpat excels. Com quan el matí, encara amb el xip posat a l’hotel, la casa rural o el restaurant on has encarregat taula per sopar sota els estels, t’aixeques del llit i t’has d’enfrontar amb la nevera de casa encara en fase de recuperació.

No cal desesperar-se. El jet-lag no sol anar més enllà d’un parell de setmanes. Però seria un greu error que, per mor d’aquest desconcert, esquincéssim totes les meravelloses fotografies, d’aquell meravellós viatge gastronòmic.