No deixa de ser curiós que, en l’enrenou de malnutrició i desnutrició infantils que hem viscut aquest estiu, no haguem sentit encara la veu dels que més tenen a dir en el tema. Els cuiners.

Perquè si tenim en compte els tres vessants bàsics del procés alimentari, el sensorial, l’econòmic i el nutricional, els dos primers els impliquen directament. Justament els dos que han quedat bandejats del debat i que ningú ha tingut interès en destacar tot i que, si pensem en els cuiners de casa o els dels menjadors escolars, hem d’acceptar que per ells són els més importants i que més els afecten. Un menú plantejat amb producte fresc i de proximitat (de preu més alt), encendria les alarmes de pares i administració.

Com ho faria un menú que no busques una certa complicitat entre els comensals, és a dir, entre els fills i alumnes, a base de pasta, hamburgueses i altres preparats amb predicament entre la mainada.

Malgrat això, el debat segueix instal•lat en el tercer àmbit. El de la salut. Indubtablement important però que hauria de trobar la sortida a través dels altres dos. Perquè, sense plats saludables que siguin plaents i barats, l’interès dels afectats seguirà decantant-se pel producte ja preparat que la publicitat -o els regals que l’acompanyen- fa atractiu i que, a més, resulta econòmic en ser elaborat de forma massiva i a partir d’ingredients també massius i, per tant, barats.

Els làctics son la mostra evident d’aquesta paradoxa. De com els afectats no volen o no saben salvar-se. La llet, no deixa de ser llet, sigui quina sigui la forma de presentació. Malgrat això, les famílies segueixen decantant-se pel producte elaborat. Aquell que, tot i ser més car que la llet, porta sabors incorporats, no s’ha ni d’escalfar i el nen pot agafar directament de la nevera.

I si, a més, té els bacteris màgics que ajuden a les defenses, millor. Encara que, com una droga més de la nostra societat, aquests bacteris acabin destruint els propis i instal•lant-se per reclamar la dosi diària a la botiga. Fora de la cuina.