Patates a les que, ho haig de confessar, m’havia acostumat. Sobretot perquè, reduït com és el meu nucli familiar, tenir la fregidora a la cuina, amb oli, només per fregir, de tant en tant, un grapat de patates, em sembla un dispendi d’espai i una opció poc engrescadora de cuinar. Un més dels intents de dur la cuina industrial o de restauració al domini particular que no ha acabat de reeixir.

No serè jo qui negui l’excelsitud d’uns sonsos just enfarinats i fregits en oli viu i abundant. O el plaer d’una patata fregida cruixent i amb el punt just de sal. Però d’aquí a defensar que tingueu un aparell de mida més que apreciable engavanyant la cuina i amb un parell de litres d’oli d’oliva immobilitzats i oxidant-se per si teniu el rampell de fer patates fregides o bunyols de carxofa, hi ha un món. I ho sento pels bunyols de carxofa, de debò.

Sobretot quan la tecnologia alimentaria permet preparar les mateixes patates al forn i sense l’amenaça de l’excés d’oli que, inevitablement, agafen les patates fregides de forma apressada i poc curosa.

Per això m’amoïna que els meus dos supermercats de capçalera les hagin retirat (en un cas definitivament i per manca de requesta) de la prestatgeria. Penso si no serà una maniobra per defensar les altres que tenen el nínxol ecològic copat. Les dites patates de xurrero. Aquelles que no reclamen ni passar per forn. Que només demanen obrir la bossa. I que, a més, permeten dinar o sopar (és un dir) ajaguts al sofà, mirant la sèrie o el partit.

És curiós com la gent mira les patates fregides de coure al forn amb el recel de la cosa nova i misteriosa i, en canvi, s’abraona cap a les bosses de patates chips amb els sabors més ignots i exòtics que pugueu imaginar. Ep! Sense oblidar les que proclamen el gust a pernil. Naturalment ibèric.