Però hi va haver un maleït dia, allà pels anys 50 del segle passat, en que Robert Baker va publicar, allà als EEUU, un treball que n’estudiava la possibilitat de la fabricació industrial, naturalment, introduint alguns canvis en els ingredients i en el procés. De moment, no va passar res. Però l’any 1979, una popular companyia de menjar ràpid va decidir treure suc d’aquella proposta, fent-la seva i presentant els seus nuggets. Unes croquetes on la novetat estava –en contra de l’opinió de les avies que es fiaven més de la beixamel- en que la pell del mateix pollastre, amb el greix que té, feia de lligam per aconseguir la textura final. Un exemple que, a la vista de l’èxit, totes les altres grans companyies es van afanyar a seguir.

Ara, uns anys més tard, algú ha volgut comprovar si aquella proposta inicial, neta i clara, es seguia mantenint. I ha posat un parell de nuggets sota l’objectiu del microscopi.

L’ensurt ha estat majúscul. Segueixen essent de pollastre però, pel que mostra el microscopi, el que predomina son els greixos, que superen el 50 %, i la proteïna (la carn), al marge de ser més escassa i per dir-ho finament, no té gaire de pit i si molt de víscera. I fins i tot en algun cas, d’ós triturat.

Però el més preocupant de tot encara està per venir. El popular cuiner britànic Jamie Oliver, obsessionat amb el menjar sa, fa anys que prepara davant dels nens aquests nuggets. Doncs bé, el cuiner explica horroritzat que, tot i que els mostra les vísceres, ossos i pell que passa per la batedora, i que prepara unes croquetes com Deu mana al costat, els nens segueixen tenint tendència a preferir les primeres.

Clar que, si mirem cap a l’altre costat, cap a les croquetes que cal fregir a casa, també constatem que, en aquest cas, el que domina és la beixamel. Pel que sembla, només l’amor de les àvies és capaç de mantenir les coses.