La meva darrera estada a Paris em va fer veure, arran de la visita al Centre Pompidou i al Musée d'Orsai, que hi havia dues categories de museus d'art, els "trencadors", que basen el seu èxit en la curiositat dels turistes delerosos per conèixer les darreres tendències per poder-ne presumir davant dels amics i coneguts, i els convencionals, que no necessiten ser publicitats perquè ja ho son en els llibres d'art i en les imatges que fan de les seves obres, icones de referència de la ciutat del museu. Sense que això pressuposi la bondat superior d’algun dels dos models.

També la nova Guia Michelin m'ha fet veure que hi ha dos tipus de restaurants. Els que volen ser i son trencadors i els que busquen mantenir una forma de fer tradicional que els ve del passat. Amb l’evidència curiosa del canvi de rumb progressiu de la Guia Michelin cap als primers, sobretot des que Ferran Adrià els va quasi obligar a deixar l’exagerat xovinisme que reclamava plats tradicionals i francesos a les cartes dels candidats.

Però, tornem als museus. Crida l'atenció que el públic del centre Pompidou sigui quasi tot estranger -i si m'apureu, peculiar- mentre a la porta del Louvre hi podeu trobar, des de japonesos en mola empaitant un guia, a un avi que du als seus nets a descobrir la Mona Lisa.

La comparació val també pels restaurants. Difícilment -cosa que diu molt de la millora del nivell de vida dels visitants- trobareu a la porta d’un restaurant estrellat, gent del barri o el poble. Ells prefereixen, i segur que no sols per qüestions de butxaca, els plats de tota la vida.

També la cuina de casa te aquesta contradicció. Practicar la nova cuina no esta ni de bon tros generalitzat. I, si som sincers, reconeixerem que sol reduir-se als àpats amb convidats. Podem doncs concloure que els plats tradicionals no necessiten àvia. mentre els de la nova cuina necessiten de prescriptors i guies com la que acaba d'arribar?

Però, insisteixo, una cosa no va contra l'altre. Sovint, alguna novetat que aquesta cuina trencadora idea, s'incorpora a l'altre bàndol. Com la litografia avantguardista que penja de la sala d’estar.