El mestre i també amic, Toni Massanés, que tan bona feina fa a la fundació Alicia (Alimentació i Ciència), ens aporta a l’amic Sucarrats i a mi mateix una dada sorprenent basada en un dels molts estudis seriosos fets arreu. La quantitat de crispetes que es consumeix, compulsivament, mentre es mira amb atenció una pel·lícula, dobla pràcticament les que menja un individu sol, en una habitació i sense cap distracció. Confirmació irrefutable de l’existència d’un mecanisme intern que ens avisa quan hem menjat suficient, però que pot ser despistat quan el nostre cap està per altres coses.

Un mecanisme que podria explicar una part més o menys important de l’onada d’obesitat que ens ataca des de fa uns anys i que tornaria a fer bo i savi aquell antic consell de no llegir ni una carta mentre es menja per aconseguir, no només que el menjar ens senti bé a l’estómac, sinó també que la quantitat ingerida sigui la convenient. Perquè, per exemple, posats davant de la tele a l’hora de dinar i absorts en el que aquesta ens explica, els senyals del nostre cervell per aturar l’entrada de menjar acaben substituïts pels de la urgència de buidar el que tenim al plat i poder-nos concentrar en el que ens diuen o ensenyen.

Però, donant un tomb al raonament, aquest mateix mecanisme, curiosament, podria explicar també l’èxit de certs plats populars. En especial els considerats com de festa col·lectiva. Difícilment, el que participa en una calçotada, una paella o una simple graellada de carn feta amb amics i en un ambient festiu que té infinits motius de distracció, podrà escapar de la fartanera. Del consum excessiu que, generalment, es traduirà en un símptoma d’acceptació col·lectiva del plat.

Una consideració que tothom hem criticaria si jo ara intentés aplicar-la al fricandó, el rostit de Festa Major o l’escudella de Nadal. Però que probablement aplaudiria si l’apliqués a l’hamburguesa o la pizza, especialment la prefabricada. Em limitaré a demanar que siguem mínimament imparcials en aquesta reflexió que avui proposo. A deixar que parlin els fets més que la publicitat o la tradició.